La nostàlgia, la malaltia que va resultar ser un bàlsam

L'any 1688, un estudiant de medicina de Basilea, Johannes Hofer, va presentar una tesi sobre un mal estrany que patien els mercenaris suïssos que lluitaven lluny de casa. Enyoraven tant les seves muntanyes que es posaven malalts: s'hi descrivien desmais, febre i, en els casos més greus, la mort. Hofer li va posar un nom fet amb dues paraules gregues, nóstos (‘tornada a casa’) i álgos (‘dolor’): nostàlgia.

Una malaltia amb causes ben curioses

Durant gairebé dos segles, la nostàlgia es va considerar una malaltia de debò, i durant força temps, un mal propi dels suïssos. Els metges en buscaven l'origen en llocs sorprenents: dimonis al cervell, canvis de pressió atmosfèrica o el so constant dels esquellots de les vaques als Alps. Cap a la dècada del 1870, la medicina ja l'havia deixat de banda, i la paraula va anar canviant de sentit fins a voler dir el que vol dir avui: l'enyorança d'un temps passat.

Què en diu la psicologia d'avui

Des de principis d'aquest segle, un grup d'investigadors de la Universitat de Southampton, al Regne Unit, encapçalat per Constantine Sedikides i Tim Wildschut, ha estudiat la nostàlgia a fons. Les seves conclusions donen la volta a la idea antiga:

• És una emoció molt corrent: més del 80% dels estudiants universitaris britànics que van enquestar deien sentir-la com a mínim una vegada per setmana.
• Sol aparèixer quan estem tristos o ens sentim sols. La solitud és el desencadenant que la gent esmenta més sovint.
• Els records nostàlgics tenen un protagonista, que som nosaltres, gairebé sempre envoltats de persones estimades. Són agredolços, però sobretot positius, i sovint expliquen com una situació difícil va acabar bé.
• Després de recordar, la gent se sent més animada, té una opinió millor de si mateixa, se sent més acompanyada i troba més sentit a la vida.

Un remei contra la solitud

Un dels estudis més citats, publicat el 2008 a la revista Psychological Science per aquest equip i per investigadors de la Universitat Sun Yat-sen, a la Xina, ho va posar a prova amb infants, estudiants universitaris i treballadors de fàbrica. Les persones que se sentien més soles eren les que menys suport social percebien, però també les més nostàlgiques. I quan els investigadors els feien recordar el passat, després deien sentir-se més acompanyades.

Els autors creuen que la nostàlgia funciona com un mecanisme per reparar-nos: quan ens falta companyia, anem a buscar la dels records. I van observar una cosa més: les persones més resilients, les que es refan millor dels cops de la vida, eren les que més feien servir la nostàlgia per plantar cara a la solitud.

Records que escalfen de debò

L'expressió «un record que escalfa el cor» pot ser més literal del que sembla. El 2012, el mateix grup va publicar a la revista Emotion cinc estudis sobre la relació entre la nostàlgia i el fred. Van trobar que la gent se sentia més nostàlgica els dies freds que els dies càlids, i també dins d'una habitació freda que en una de temperatura normal o calenta.

I funcionava a l'inrevés: les persones a qui demanaven que recordessin un moment nostàlgic calculaven que a l'habitació hi feia més calor que les que recordaven un moment qualsevol, i aguantaven més estona el fred intens. Els autors pensen que la nostàlgia ens ajuda a mantenir una sensació de confort quan fa fred.

La banda sonora de la nostàlgia

Poques coses ens hi porten tan de pressa com una cançó. El 2010, un equip de la Universitat de Califòrnia a Davis, amb la col·laboració dels investigadors de Southampton, va fer escoltar a 226 estudiants trenta fragments de cançons populars de quan tenien entre set i dinou anys. Després de cada fragment, havien de dir què havien sentit.

Les cançons que despertaven més nostàlgia eren les que coneixien bé, les que els feien pensar en un moment concret de la seva vida i les que els removien més. L'emoció era clarament agredolça: hi barrejaven alegria i tristesa alhora. I gairebé no hi havia coincidències entre persones: cadascú tenia les seves cançons. La nostàlgia, doncs, no la desperta la música en si, sinó el que cadascú hi té associat.

Les cançons que no despertaven ni nostàlgia ni cap record s'associaven sovint amb una altra emoció: la irritació. I el tret personal que més pesava era la facilitat de cadascú per sentir nostàlgia, que es pot mesurar amb un qüestionari creat a Southampton. Els mateixos autors adverteixen que van estudiar sobretot universitaris joves dels Estats Units, i que caldria comprovar-ho amb gent d'altres edats i països.