El silbo gomero, la llengua que es parla xiulant
El silbo gomero permet enviar missatges d'una banda a l'altra d'un barranc, a quilòmetres de distància. Fa més de vint-i-cinc anys que s'ensenya a l'escola i és patrimoni de la humanitat.
La Gomera és una illa petita de les Canàries, plena de barrancs profunds i de vessants costeruts. Anar d'una casa a la del davant pot voler dir baixar fins al fons de la vall i tornar a pujar; una bona caminada. Per això, fa segles, els habitants de l'illa van trobar una altra manera de parlar-se: xiulant.
No és un codi, és una llengua xiulada
El silbo gomero no és un sistema de senyals com el morse, en què cada so vol dir una cosa pactada. És una manera de xiular la llengua que es parla a l'illa, el castellà. Els xiulets substitueixen els sons de les paraules: segons la descripció de la UNESCO, dos xiulets diferents fan de vocals i quatre més fan de consonants, i es distingeixen per l'altura del so i perquè siguin continus o tallats. Alguns estudis posteriors hi reconeixen més sons. Amb pràctica, s'hi pot dir qualsevol cosa, des de «baixa a dinar» fins a una notícia del poble.
Per xiular-lo, s'acostuma a posar un dit o dos a la boca, i l'altra mà fa de pantalla per dirigir el so. El xiulet és molt més potent que la veu i es dispersa menys entre les muntanyes. Normalment arriba fins a uns cinc quilòmetres, i a La Gomera s'han verificat comunicacions de fins a deu.
Més antic que el castellà a l'illa
Els primers que xiulaven eren els guanxes, els habitants de les Canàries abans de la conquesta castellana. També se'n xiulava a El Hierro, a Tenerife i a Gran Canària. Al segle XVI, amb l'arribada dels colons, el xiulet es va adaptar al castellà i va continuar passant de mestres a aprenents. Encara avui, algunes variants locals permeten endevinar de quina part de l'illa és qui xiula.
A partir dels anys cinquanta del segle XX va començar a perdre's. Molta gent va haver d'emigrar per trobar feina, el telèfon el va fer menys necessari i moltes famílies no volien que els fills l'aprenguessin, perquè l'associaven a la pobresa del camp.
De l'escola a la UNESCO
Per evitar que desaparegués, el Parlament de Canàries va aprovar el 1997 incloure'l a l'escola, i des del 1999 és una assignatura obligatòria a primària i a secundària a La Gomera. El 2009, la UNESCO el va inscriure a la llista del patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Uns mesos abans de l'entrada a l'escola, el març del 1999, el Govern de Canàries ja l'havia declarat patrimoni etnogràfic de l'arxipèlag.
L'informe de la UNESCO també deixava veure el forat que havien deixat els anys d'abandonament. Pràcticament tots els gomers l'entenien, però els qui el sabien xiular eren sobretot els nascuts abans del 1950 i els joves que l'havien après a l'escola a partir del 1999. Entremig hi havia unes quantes generacions que l'entenien però no el sabien fer servir. Una part de la recuperació també ha vingut de la mateixa gent de l'illa, que l'ha tornat a fer servir. A més del seu ús quotidià, també surt en festes i en celebracions religioses.
El cervell ho entén com una llengua
El 2005, un equip encapçalat pel psicolingüista Manuel Carreiras va publicar a la revista Nature un estudi curiós. Van fer escoltar silbo a xiuladors experts i a persones que no el coneixien, mentre en mesuraven l'activitat cerebral. En els xiuladors s'activaven les mateixes zones que fem servir per entendre la llengua parlada. En els altres, no: per a ells, només eren xiulets.
La conclusió és important per entendre com funciona el llenguatge: el cervell no depèn del so de la veu. Si un sistema de sons porta la informació d'una llengua, encara que siguin xiulets, el cervell el tracta com a llengua.
No és l'únic lloc del món on es xiula
Fins ara s'han documentat més de vuitanta llengües xiulades. Gairebé sempre apareixen en llocs on costa moure's per portar un missatge: muntanyes, valls profundes o boscos molt densos. També hi ajuden la distància, la nit i feines com pasturar, caçar o pescar.
- A Kuşköy, un poble del nord de Turquia, encara es practica el kuş dili, la «llengua dels ocells», un turc xiulat.
- A Antia, a l'illa grega d'Eubea, el 1982 tot el poble sabia xiular. Avui només en queden uns quants xiuladors.
- A Sochiapam, a Oaxaca (Mèxic), el xiulet és cosa dels homes: qui no el domina prou bé pot rebre una multa si ha d'ocupar un càrrec al poble.
- Al Pirineu francès, al poble d'Aas, s'estan enregistrant els xiulets que s'hi feien servir.
No totes les llengües es xiulen igual. En les llengües tonals, com moltes d'Àsia i d'Àfrica, el xiulet copia la melodia de cada síl·laba. En les que no ho són, com el castellà, el turc o el grec, el xiulet imita el timbre de les vocals, i les consonants en modifiquen el so.