Socotra, l'illa on els arbres sagnen
Entre l'Àfrica i la península Aràbiga hi ha un arxipèlag amb tantes espècies úniques que l'anomenen «les Galápagos de l'oceà Índic». La seva icona és un arbre amb forma de paraigua i saba vermella.
Si mires un mapa de l'oceà Índic, a l'altura de la Banya d'Àfrica trobaràs un grup d'illes que gairebé ningú no sap situar. És l'arxipèlag de Socotra, que pertany al Iemen: quatre illes i dos illots rocosos que s'estenen al llarg d'uns 250 quilòmetres. La més gran, la que dona nom a tot el conjunt, fa uns 130 quilòmetres de llarg i és a uns 350 quilòmetres de la costa del Iemen. Fa molt de temps que hi viu gent, però la seva fama ve de tot el que no hi ha enlloc més.
Un món a part
La UNESCO el va declarar patrimoni mundial l'any 2008 per la seva biodiversitat. Les xifres que en dona són difícils de trobar en cap altre lloc:
- De les 825 espècies de plantes que s'hi han descrit, 307 (un 37%) no creixen enlloc més del món.
- Dels rèptils, en són exclusius un 90%.
- Dels cargols terrestres, un 95%.
El mar que l'envolta tampoc no es queda curt: s'hi han comptat 253 espècies de corall que formen esculls i unes 730 espècies de peixos de costa. També hi viuen 192 espècies d'ocells, unes quantes amenaçades. Per tot plegat, la mateixa UNESCO l'anomena «les Galápagos de l'oceà Índic».
Quan una illa queda aïllada durant molt de temps, les espècies que hi arriben evolucionen pel seu compte, sense barrejar-se amb les del continent. Amb els segles, es tornen diferents de les seves parentes. Socotra n'és un dels exemples més extrems, i el paisatge ho deixa veure de seguida: sembla d'un altre planeta.
L'arbre de la sang de drac
Si hi ha una imatge que resumeix Socotra és la de l'arbre de la sang de drac (Dracaena cinnabari). Té un tronc gruixut que es ramifica una vegada i una altra fins a formar una copa molt densa, girada cap amunt com un paraigua obert pel vent. És una forma adaptada a un clima molt sec, i les fulles, dures i rígides, perden poca aigua.
El nom ve de la resina: quan se'n fereix l'escorça, en surt una saba vermella com la sang. Aquesta «sang de drac» es va fer servir durant segles a la Mediterrània com a tint, com a medicina i com a color per pintar, i els constructors de violins italians del segle XVIII l'empraven per fer vernís. Encara avui es fa servir per envernissar violins.
Un jardí de plantes estranyes
L'arbre de la sang de drac no està sol. A Socotra hi creix l'únic arbre del món de la família del cogombre, el Dendrosicyos socotranus. Té un tronc inflat en forma d'ampolla, que pot fer gairebé un metre de gruix, i una copa petita de branques. Pot arribar a uns tres metres d'alçada, i en les sequeres més dures els pastors el tallen, en fan polpa i el donen al bestiar.
Una altra icona és la rosa del desert de Socotra, una planta de flors de color fúcsia i tronc gruixut, que hi guarda l'aigua. S'aferra a les roques i allà creix molt més que no pas al continent. Un visitant del segle XIX la va descriure com «l'arbre més lleig de la creació». Avui és una de les plantes més fotografiades de l'illa.
Encens, poesia i sis-cents pobles
Socotra no és només natura. Fa mil·lennis que les seves resines viatjaven per tot el món antic. Els egipcis, els grecs i els romans cremaven encens, i el de l'illa perfumava funerals i temples. El valor de l'encens i de la sang de drac va arribar al màxim en temps de l'Imperi romà.
Els socotrins parlen la seva pròpia llengua, el socotrí, d'orígens molt antics i que avui entén poca gent. Durant segles, la història de l'illa es va transmetre de memòria, en poemes recitats en aquesta llengua. La població viu repartida en més de sis-cents pobles, cadascun amb un ancià respectat que fa de mediador. Els conflictes entre pobles se solen resoldre en reunions, i hi ha normes tradicionals per repartir les pastures, la llenya i l'aigua.
L'aïllament ha durat fins fa molt poc. Fins al 1999 no hi havia ni un aeroport en condicions ni carreteres asfaltades. L'any 2000 hi van arribar 140 visitants estrangers. El 2010 ja eren gairebé 4.000.
Un arbre que necessita ajuda
La Llista Vermella de la UICN considera l'arbre de la sang de drac una espècie vulnerable. El problema principal és que gairebé no neixen arbres nous: les cabres es mengen els plançons, i en molts boscos només sobreviuen els exemplars vells. A més, si el clima de l'illa continua tornant-se més sec, alguns estudis calculen que l'arbre podria perdre gairebé la meitat del territori on pot viure abans del 2080.
També hi ha bones notícies. En un dels projectes de recuperació, l'any 2022 uns 600 arbres joves plantats i regats a mà ja havien crescut prou per tirar endavant sols. És una feina lenta: aquests arbres creixen a poc a poc, i els que veiem avui poden tenir segles.