Aristòtil i l’art d’explicar històries en temps de dietaris emocionals

Fa temps que tinc la sensació que una part important de la narrativa contemporània ha oblidat la seva funció essencial: explicar històries. Històries de debò, vull dir. Amb un inici que t’arrossega, un nus que t’estreny i un desenllaç que no et deixa gens indiferent. Històries amb personatges que caminen, que decideixen, que s’equivoquen, que canvien. En definitiva, històries que tenen alguna cosa per explicar.

No us passa que veieu els prestatges de les llibreries cada cop més plens de novel·les que no expliquen res? Res en el sentit literal: no hi passa res. Són llibres que es presenten com a ficció però que en realitat són una mena d’autobiografia encoberta, un exercici terapèutic disfressat de literatura. El protagonista recorda la seva infantesa, el trauma, la mare absent, el pare mort, la soledat, la tristesa, la relació que no va ser, el primer amor que no va funcionar, el segon que tampoc, el tercer que ja ni calia. I tot això durant dues-centes o tres-centes pàgines on no hi ha trama, no hi ha conflicte, no hi ha acció, no hi ha res que empenyi la història cap endavant. És com llegir un dietari emocional amb pretensions.

I em pregunto: quan vam decidir que això era literatura?

Aristòtil, a la Poètica, ja ho va deixar escrit fa 2.300 anys -no pas pocs: la trama és l’ànima de la narració. No la veu, no el to, no la sensibilitat, no la tristesa, no el trauma: la trama. Una seqüència d’accions que tenen sentit, que avancen, que generen conseqüències. Aristòtil ho tenia claríssim: sense acció no hi ha història, i sense història no hi ha res. I, malgrat això, sembla que avui la literatura ha decidit que la trama és un luxe antiquat, una nosa, una convenció massa rígida per a la sensibilitat contemporània.

Però la veritat és molt més simple: desglossar una trama costa molt, costa tant que no tothom gosa fotre-s’hi de cap. Construir un conflicte, un protagonista amb objectius clars, un antagonista, un punt d’inflexió, un clímax… tot això és feina dura. Truby, a Anatomía del Guión, per exemple, ho explica amb una precisió quirúrgica: una història és un organisme viu, amb funcions que es relacionen entre elles. McKee, El Personaje o a El Guión, ho diu encara més clar: la història és estructura, i l’estructura no és negociable. Però per entendre això cal estudiar, cal llegir, cal escriure, cal reescriure, cal fracassar, cal tornar-hi. No és una feina apta per a qualsevol mindundi que un dia decideix que té una veu “molt seva” i que això ja és suficient per publicar una novel·la.

Potser aquí hi ha una de les claus del problema: hi ha massa escriptors que no saben escriure. No tenen nocions de narrativa, no han estudiat estructura, no han llegit Aristòtil, no han llegit Truby, no han llegit McKee, no saben què és un gir argumental, el punt d’inflexió, no saben què és un conflicte dramàtic, no saben “mostrar abans que explicar”. Però tenen una història personal, un trauma, una experiència vital, una infantesa trista, una relació complicada, i això —avui— sembla que ja és suficient per publicar un llibre.

I aquí entra en joc un altre factor: els autors mediàtics. Presentadors de telenotícies que surten de l’armari, periodistes amb germans heroinòmans, cuiners exalcohòlics, influencers amb una vida “molt intensa”. Tota aquesta gent no sap escriure, no sap què és una trama, no sap construir un personatge, no sap inventar res. Però són coneguts, i això assegura vendes. I les editorials, que fa temps que han deixat de ser temples de la cultura per convertir-se en empreses que han de quadrar números, els publiquen encantades. I doncs: per què existeixen les editorials? Per fer un bé a la cultura? O per fer caixa?

Us poso alguns exemples on es veu claríssim el que us explico. No m’he llegit cap dels llibres que citaré, i precisament per això serveixen: perquè només amb la sinopsi ja es veu quin d’ells té una història i quin no.

EXEMPLES DE NOVEL·LES AMB TRAMA:

1. El dimoni abans de nosaltres, Daniel Genís

En la Girona desolada de la postguerra de successió, en Pere Pena, un estudiant mort de gana i descregut, es guanya la vida jugant a daus i venent versos fins que un dia es troba un dimoni atrapat en una ampolla. El dimoni, en Banyeta, li proposa un pacte: si l’allibera, li donarà un coneixement que el traurà de la misèria. Per convèncer-lo, li explica la història de la seva vida i tots dos s’embarquen en un viatge impossible on res és el que sembla i on l’Infern pot ser a la Terra. Una novel·la trepidant, plena de túnels, passadissos i girs inesperats, que actualitza el mite del pacte amb el diable i explora les contradiccions de la condició humana.

Això és una història: protagonista, objectiu, antagonista, pacte, misteri, viatge, acció. Aristòtil hi estaria còmode.

2. Un cementiri de llunàtics, Ray Bradbury

El jove Ray, que comença a despuntar com a escriptor, ha estat contractat per un estudi de Hollywood com a guionista. Allà es retroba amb un amic d’infància, expert en efectes especials, amb el que es proposen crear el monstre més terrorífic que s’hagi vist mai a la pantalla. Tanmateix, la nit de Halloween, rep una nota on diu que si vol veure el monstre que busca, vagi al cementiri. Allà hi trobarà un espantaocells amb la cara de l’antic director de l’estudi. Aquest fet obre la caixa dels trons i dóna el tret de sortida a una trama de misteri que amenaça amb treure a la llum els secrets més ben guardats de la ciutat de les estrelles. Ray Bradbury va fer servir la seva breu i frustrada experiència com a guionista, per emplaçar aquesta novel·la, una de les millors que de la seva carrera, en les interioritats de l’edat d’or de Hollywood. L’autor utilitza un plantejament propi del cinema negre i el passeja magistralment per tota mena de decorats cinematogràfics, des de la catedral de Notre-Dame a el Mont Calvari, on hi apareixen, perfectament reconeixibles, personatges tan excepcionals com Fritz Lang o Ray Harryhausen.

Això és narrativa pura: detonant, misteri, perill, antagonistes, acció, girs. Una trama que avança.

EXEMPLES DE NOVEL·LES SENSE TRAMA

3. Els noms, Florence Knapp

Després d’una forta tempesta, la Cora va al registre a inscriure el seu segon fill, acabat de néixer. El seu marit vol que segueixi la tradició familiar i anomeni el nadó com ell, Gordon. La Cora, però, dubta. Anar en contra dels seus desitjos és un risc que tindrà conseqüències, però ¿és correcte que el seu fill hereti la càrrega d’aquest llegat, un nom transmès per generacions d’homes dominants? La decisió que prengui marcarà el rumb de les seves vides. Set anys més tard, el seu fill és en Bear, el nom triat per la seva germana, i que resulta tan catastròfic com la tempesta de la qual va sorgir. O és en Julian, el nom que la seva mare volia, convençuda que li permetria ser ell mateix. O potser és en Gordon, el nom del pare i criat a la seva imatge. Però encara hi ha temps de trencar el patró?

Una història inoblidable sobre el poder invisible de les petites tries que marquen una vida.

Aquí no hi ha història: només un dubte íntim. Cap acció, cap antagonista, cap trama. Tot és idea i sensibilitat.

4. Crispetes de matinada, Regina Rodríguez Sirvent

La Rita vol escriure una novel·la. O potser vol deixar de mentir quan diu que ho està fent. Han passat vuit anys des que va descobrir la seva vocació a Atlanta, envoltada d’una família peculiar, i des d’aleshores encadena feines precàries i entrepans de llonganissa, i viu amb la sensació persistent de no acabar d’encaixar enlloc. Tot canvia quan, en una Barcelona vibrant i de nits que no s’acaben mai, coneix altres persones que també empaiten allò que les fa sentir vives, i descobreix amistats indestructibles i amors que arriben desafiant el destí.

Amb humor i lucidesa, Crispetes de matinada explora el coratge de voler ser un mateix i mostra la bellesa dels camins que no havíem previst recórrer. Perquè potser no tots els somnis es compleixen, però algunes persones no deixen de perseguir-los mai amb l’esperança que es facin realitat.

Regina Rodríguez Sirvent, amb una veu fresca, divertida i profundament honesta, obre de nou les portes de l’univers que va convertir Les calces al sol en un gran fenomen de la narrativa catalana i que ara ens descobreix una Rita Racons que ha crescut sense perdre l’humor ni la capacitat de transformar la vida quotidiana en una aventura èpica. En una vida de la qual és impossible no escriure una cançó.

Això és un catàleg de sensacions: vocació, precarietat, amistats, somnis. Però no hi ha conflicte narratiu ni acció.

5. L’última vegada que et dic adeu, Natza Farré

Amb lucidesa, però també amb ironia, tendresa i elegància, Natza Farré dissecciona les seves vivències com a germana petita d’un drogo­addicte. Ho fa en primera persona, en un relat honest i valent que no esquiva ni ensucra la in­comoditat. Com tantes altres famílies que ho van patir, la seva era una família de classe mit­jana als vuitanta que es va trobar per primera vegada amb l’heroïna i totes les seves conseqüències. A partir dels records i de la correspon­dència familiar dibuixa una època i fa, alhora, un retrat molt personal d’una vida plena d’espe­rances petites, victòries efímeres i recaigudes. Amb una precisió brutal narra el silenci com a pacte col·lectiu i el pes de la culpa com a presó emocional.

«Quan he tornat a posar els dits al piano de casa els pares, hi he vist els seus dits pas­sejant­-s’hi. Crec que quan més l’estimava era quan tocàvem junts.»

«Han hagut de passar molts anys fins que he sigut capaç d’escriure aquest llibre. Tenir un germà enganxat a l’heroïna m’ha marcat tota la vida. Fins i tot molt temps després de la seva mort. Per això aquest llibre parla de mi. Al mateix temps, és el testimoni d’una època, amb records bons i dolents, en la qual no sabíem res de les drogues ni dels germans.» — Natza Farré

És memòria, no ficció. És vida, però no és història. No hi ha trama, només record i dolor.

6. Lila, Marilynne Robinson

La Lila ha crescut en estat quasi salvatge i després d’anys de rondar pel món un dia, xopa d’aigua de pluja, entra a resguardar-se a l’església d’un poblet d’Iowa. Allí coneix el pastor John Ames, i entre tots dos comença, amb passos vacil·lants, un festeig tímid que haurà de vèncer les pors i les desconfiances de cadascun d’ells. De seguida que entra en una vida que fins llavors desconeixia, la Lila se sent envaïda per una gran set de coneixement que la porta a voler entendre per què Déu permet que les persones, les seves criatures, pateixin tant.

A Lila,obra finalista del National Book Award del 2014, Marilynne Robinson ens ofereix l’inoblidable relat d’una infantesa viscuda als marges de la societat que es transforma en una provocadora recerca espiritual. Amb un llenguatge brillant i incisiu, l’autoraacompanya els protagonistes de la seva novel·la en la recerca de la bellesa que rau en els misteris de l’existència.

És la versió prestigiosa del mateix problema: introspecció, espiritualitat, bellesa… però cap trama.

CONCLUSIÓ

Si busco una història de les de sempre, una història que m’arrossegui, que em porti d’un lloc a un altre, que em faci entrar i sortir diferent, només dos d’aquests llibres m’interessen. Crec que només cal llegir les sinopsis per fer-se una idea de les novel·les que sí que contenen històries i quins només contenen filigranes que es fan passar per històries.

Quan busco alguna cosa per llegir, el que tinc clar és que no busco trauma: busco trama.