Tanqueu la porta al sortir, si us plau.

Per L'humà · Dimecres, 28 d'octubre de 2026

Per qüestions de feina em passo el dia voltant per BCN en moto. Avui me n’ha passat una altra.

El taxi s’atura a l’STOP. Jo em planto darrere seu. Soc al carrer de Laforja. No recordo exactament a quina alçada entre Aribau i Balmes. Quan ha passat potser un minut m’impaciento precisament perquè fa un coi de minut que espero darrere un taxi i res es mou. Davant del taxi, cap vehicle. No ve ningú per cap banda. Quin és el problema? Què hi fem, aquí, aturats?

Just quan vull prémer el clàxon s’obre la porta del conductor —del taxista, vaja—, que baixa i obre la porta del passatger, la de darrere, i torna a entrar al taxi. De darrere en surt un noi d’uns 25 anys, agafa la vorera, tomba a l’esquerra i desapareix. La porta ha quedat oberta. Em sembla un acte de despotisme exacerbat.

Llavors ho entenc tot. Però com diu en Carles Porta, quedeu-vos amb aquest petit detall —el de la porta que ha quedat oberta i jo que ho entenc tot— perquè tornarà a sortir més tard. No gaire més tard, aquí: unes quantes línies més avall. Paciència. Llegeix.

Ho entenc tot mentre darrere meu ja sona algun clàxon —som a BCN. Pels que hi circulem en vehicle motoritzat, un minut aturat, si cap senyal no t’hi obliga, és una puta eternitat—, ho entenc tot mentre el taxista, que, després d’obrir la porta al penques, havia tornat a entrar al taxi, torna a obrir la seva i, sense baixar, allargant el braç tan com pot, traient mig cos fora del vehicle, mira de tancar la porta que el misteriós ocupant no ha volgut tancar. I dic «no ha volgut tancar» perquè no ho ha volgut; ni despistat ni amb presses ni res d’això: no li ha sortit dels collons i punt! Ha pressuposat, potser per un excés momentani d’arrogància, que el taxista, al seu servei, ja s’encarregaria de fer la feina bruta, que per això és taxista i per això ha pagat.

Jo, com a bon samarità, veient els esforços inútils del taxista, m’hi acosto, allargo el braç i tanco la porta que el presumpte «típic adult amb còrtex prefrontal en formació constant perquè no s’acabarà de formar mai» ha deixat oberta. En aquests moments ja som dues persones al servei d’algú que ha fugit d’escena. Sempre ho veuràs igual: deixen el cagarro, fugen, i ja ho netegem els altres.

El taxista em mira i detecto tots els renecs, insults i paraules gruixudes del món condensats en les arrugues de l’entrecella, en com es mossega el llavi de baix. Ho escolto i ho comparteixo. Em diu gràcies, tanca la porta i, un per aquí i l’altre per allà, continuem la marxa i no ens veurem mai més.

Mentre marxo Laforja enllà començo a fer-me preguntes.

Anem al detall Carlesportià. Ho entenc tot, sí. Entenc el que deu haver passat dins del taxi abans que el taxista en baixés per obrir-li la porta. Entenc que quan el client deu haver pagat, deu haver exigit, solve et repete, que li obri la porta, si no: per quins set sous el taxista baixa i ho fa? Però com li deu haver demanat? I per què? No he vist pas que anés coix, que anés amb crosses o que dugués cap braç enguixat. Aquesta és la clau; on rau la disfuncionalitat mental del subjecte. No ens hem de preguntar per què no ha tancat la porta al sortir, sinó més aviat per què li ha fet obrir al taxista.

I em pregunto: ¿Y cómo es él? Per què coi li has demanat que t’obri la porta? Què t’ha impedit allargar la mà uns 10 cm i obrir-la? ¿De dónde es? De quina família vens i com t’han educat? ¿A qué dedicas tu tiempo libre? Què t’has pensat que som, les persones que portem taxis, que netegem cases o que et fem el dinar? I quina és la connexió neuronal entre les dues úniques neurones que tens que t’ha fet deduir que tu no havies de tancar la porta?

No m’he tret la situació del cap en tot el matí. He desitjat, fins i tot, que ensopegués per alguna cantonada de per allà dalt i s’obrís el cap. M’he preguntat si exigeix el mateix respecte als seus amics, i com deuen ser els seus amics, si també ho exigeix als companys de feina, si en té i si té feina, a la seva parella —com algú, home, dona, gos o gat, pot conviure amb algú altre tan pobre d’esperit?—, als seus pares, germans, botiguers, cambrers... Pobres cambrers. Perquè bé que hi deu anar, a fer gintònics “porai” amb els trepes de sempre.

La cosa, per sort, s’ha anat diluint. Pujar Riera de Cassoles amunt, Lesseps i empalmar amb Travessera de Dalt, fa que t’oblidis dels problemes perquè el trajecte ja és un problema en si mateix, i dels grossos.

Cap al migdia, en una bodegueta de per allà dalt al carrer Sardenya, l’he fet petar una estona amb el propietari. He pres una aigua amb gas, hem posat a parir la ciutat i els que la governen, i hem conclòs, com és habitual des de fa molt temps amb qualsevol ciutadà que s’alça d’hora cada dia i fot més hores que un rellotge per tirar endavant la vida, no només feina i família, sinó la vida, tota la vida en general, hem conclòs, doncs, que això ja serà així per sempre, que no hi ha marxa enrere i mai res s’arreglarà. Una versió del transitar per aquest món d’allò més pessimista, ho reconec.

Però és que si som realistes, de moment, tal com està el pati, no es preveu res gaire bo més enllà d’aquestes petites trobades amb gent honrada i treballadora que no els fa res tancar portes i ser agraïts (com jo), ni res gaire bo més enllà d’aquest dret legítim i necessari de criticar, malparlar, xerrar per xerrar i xafardejar.

A veure si aquell pot sortir del taxi com n’ha sortit i quedar-se tan ample i jo no em puc desfogar una mica posant a parir a tot Déu.

Text d'opinió i sàtira. Les escenes imaginades no són fets.