Carregant les notícies…

Ben mirat

L'Observador

El (esperat) final dels nostres dies

Per L'humà · Divendres, 13 de novembre de 2026

M’és fàcil, entre cometes, posar-me a escriure quan tinc clar sobre què escriure. Bé perquè alguna cosa m’ha cridat l’atenció o bé perquè me n’ha passat alguna que, explicada de forma divertida, pot cridar l’atenció de qui es digni a llegir-ho. De fet, ara que ho dic (això d’escriure sobre qualsevol merda de forma divertida per fer-la interessant), aquest mètode enganyós és el que mou l’art avui en dia, especialment pel que fa a cinema i sèries, i literatura: les dues branques artístiques més perjudicades a causa de l’atròfia mental induïda a la població de la mà de les grans corporacions digitals en un desmesurat afany d’enriquiment. La riquesa d’uns mata la creativitat dels altres.

Tornant al tema, que en defujo ràpid i sense voler. He estat pensant, aquests darrers dies, per què res del que m’ha passat i res del que he vist m’ha commogut prou per fer-ne una mica d’article aquí a la Columna. Per si fos poc, aquestes dues últimes setmanes han anat plenes de successos i fets dignes d’anàlisi, però tot plegat m’ha fet com mandra. L’accident ferroviari amb les conseqüents derivades polítiques i la xerrameca avorrida i continuista dels experts en tot, la precampanya (com si no se’n fes durant la resta del mandat), la vaga, la desfilada dels “líders” polítics pels platós de TV, la plantada d’Abascal a Jordi Wild, l’espia xinesa en el cas NVIDIA i bla, bla, bla...

Res de nou. Si m’hi paro a pensar, des de la caiguda de les torres bessones (després de 25 anys, el meu cervell encara no se n’ha recuperat) no trobo res prou impactant, trist, emotiu, res amb què solidaritzar-me (ni ara ni mai) o prendre partit.

En resum, podríem dir que l’actualitat, que cada cop és més curta, com si el passat i el futur cada cop estrenyessin més el present, està tan feta malbé de fa tant temps, que només l’estrepitosa i irrevocable caiguda de l’ansiat meteorit em faria obrir la boca totalment fascinat. No sé si per l’espectacle natural, còsmic, o per veure finalment complert un dels meus somnis: presenciar el moment en què la humanitat se’n va a prendre pel sac. El que em sabria més greu és que, després de l’esdeveniment apocalíptic, no en podria fer la meva petita crònica en aquesta discreta Columna. Per la resta... que ens bombin a tots.

Amb la broma de no saber sobre què escriure, si t’hi fixes, ja vaig pel 4t paràgraf. Té raó Stephen King quan diu que per a escriure només cal asseure’s i començar a escriure. Del no res, fins i tot del no res, amb una mica d’empenta i ganes, sempre en surt alguna cosa interessant per explicar. Això em porta de nou a la idea principal del 1r paràgraf, allò de que tenim el cervell derruït per culpa de quatre malalts de les xarxes i la IA, i la creativitat se’ns n’ha anat marge avall, molt avall. La meva generació (sóc del 77) i pocs més dels que vénen després, encara ho salvarem, això de ser creatius malgrat el paorós embat de la digitalització de les nostres vides. I ho salvarem perquè en la nostra primera infància i adolescència vam experimentar el gaudi del procés creatiu, de veure’n els resultats, de dir-nos “uau!, això ho he parit jo, com mola”, perquè ens van criar i educar amb l’empenta i les ganes que he esmentat unes línies més amunt. Però això que ve ara... ai mare! Tota aquesta canalla a qui estan buidant el cervell a cop d’algoritme, reels i vídeos de TikTok... No sé pas com acabaran. Per sort -com diu ma mare, que la pobra ja no veurà mai la independència de Catalunya ni el meteorit com cau-, jo ja no hi seré. I mira que tinc dos fills, però m’estic tornant tan desmenjat, tan vell i jubilat abans d’hora, que ni el futur dels meus fills, mentre no els falti un plat a taula, m’importa en absolut. Quan la bèstia, tan ferotge i grossa i morta de gana, se t’acosta com se t’acosta, quan veus que no hi tens res a fer, fugir-ne és pitjor: val més abraçar-la, com en dirien en una sessió de psicoteràpia exprés, i deixar-se endur pel destí; per què lluitar contra els designis de Déu? Quina mandra, si ja lluitem prou cada dia contra els designis de les feines i les cues de l’AP7. Que sigui el que Déu vulgui i bona nit i tapa’t.

Com deia Celia Cruz: la vida és un carnaval i les penes fugen cantant