Te quiero

Per L'humà · Diumenge, 18 d'octubre de 2026

“Te quiero”. Amb aquestes paraules va proclamar Pedro Sánchez ahir dissabte el seu amor per la seva dona, Begoña Gómez, davant de 3.000 simpatitzants —o “patitzants”, com diria en Nuñito de la Calzada— al míting del PSOE a Fuenlabrada, Madrid. Aquesta munió de gent es va reunir per celebrar la seva proclamació, la de Pedro, “per unanimitat” del comitè federal socialista, com a candidat a la reelecció a la presidència del Govern a les eleccions generals del proper 29N.

Fins aquí tot bé. Deixem de banda —ara no toca— que la dona del capità estigui pendent d’asseure’s a la banqueta dels acusats per diversos presumptes delictes de corrupció. En aquest país tot es mira amb la lupa de la presumpció, menys quan et toca a tu o a mi, els que, ves per on, no tenim cap càrrec a cap dependència estatal.

“Nos han intentado quebrar de todas las maneras, y hoy estamos más unidos y somos más fuertes que nunca: te quiero”. A veure, Pedro, és que pel que sembla esteu tots dos de merda fins al coll. No és d’estranyar, doncs, i més en aquest país de corruptes, mafiosos i dictadors empedreïts camuflats sota la vestimenta d’ultradretans-però-una-mica-progres-que-volen-posar-ordre-a-tot-plegat-a-cop-de-xurriaques, que a sis setmanes del 29N estiguin cremant tots els cartutxos per tallar-vos el cap a tots dos. Mira en Zapatero: ell mateix i el seu cas s’han esvaït com la boira matinera. Però tu, que ets un tio valent, aquí estàs, pregonant davant de tota Espanya l’amor cap a Begoña: “Gracias por ser MI esposa”, tal com vas dir ahir, i “la madre de MIS hijas”. Tot teu, tot teu. Espanya també és teva. Nosaltres també som teus.

No parlarem ara de la samarreta vermella amb el lema “La fuerza de la gente”. Per qüestions de vestimenta, potser millor en Boris Izaguirre o en Marc Giró; jo, de modes, no hi entenc. I pel que fa al lema... Què vols que et digui, poc original, no em diu res.

I mentre me’l mirava recitant la carta d’amor a la seva dona —no oblideu la dita: darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona, però pocs cops al revés, no?—, el meu cervell, pervers i malvat com ell sol, no ha pogut evitar desdoblar la realitat en un univers paral·lel i surrealista. Em va semblar més interessant que, en ple míting, en Pedro, després del “Nos han intentado quebrar...” i bla, bla, bla, en lloc de “Así que, que lo escuchen alto y claro: te quiero”, hagués dit: “Me separo, sí, me separo de mi esposa”.

La cara d’ella. El rum-rum de la sala. És una broma? Ens han parat una trampa i som en un programa d’aquells dels 80-90 de càmera oculta. Algú que estossega, dels nervis, i el capità continua el discurs: “Me separo de esta mujer, de la madre de mis hijas, por ser presuntamente una esposa delictiva y porque estoy hasta los mismísimos de este matrimonio y de este país: España”. Davant l’estupefacció dels assistents, el més encertat per part d’ella hauria estat alçar-se, tal com ja va fer, però no pas per anar-li a fer un petó i abraçar-lo; no pas.

La sorpresa final encara hauria d’arribar, però el moment, l’exorcització del president, l’esput que llança contra la seva dona i contra el país, no tindria preu i ens dispararia la dopamina a nivells inaudits. De fet, en aquest país crec que ens falta això. La decadència de la classe política ja és tan profunda que aquests que manen només recuperaran la nostra fe si s’hi esmercen una mica més pel que fa a entreteniment. Qui surti i què faci un cop al poder ja sabem que no ens canviarà les vides. Però aquests moments d’entreteniment hollywoodians ens donen vida per dies, setmanes.

La sorpresa final del show, com us deia, arriba quan ella s’alça i, al més pur estil Will Smith plantofejant Chris Rock als Òscars 2022, li clava un cop de puny als morros i se’n torna a lloc. I un cop asseguda, amb els nervis a flor de pell i la parla tremolosa, li hauria etzibat, en anglès, per què no: keep Spain’s name out of your fucking mouth.

Text d'opinió i sàtira. Les escenes imaginades no són fets.