«El culte a la bellesa» al CCCB: l'exposició que posa en dubte el cànon

Què vol dir que algú és bell? I qui ho ha decidit? Aquestes preguntes, que semblen de sobretaula, són el punt de partida d'una de les exposicions més comentades de la temporada al CCCB: El culte a la bellesa, oberta des del 21 de maig i fins al 8 de novembre de 2026. No dona cap recepta de bellesa. El que fa és mirar d'on vénen els ideals que ens acompanyen i què costen.

Un projecte que ve de Londres

La mostra adapta un projecte que Janice Li va fer el 2023 per a la Wellcome Collection de Londres. A Barcelona l'han repensat Blanca Arias i Júlia Llull, que hi han afegit obres i lectures locals. Segons VilaWeb, reuneix unes 400 peces entre obres, objectes i instal·lacions, i Llull defensa que la bellesa és un concepte construït socialment i políticament, i que per això es pot revisar i reformular.

Què s'hi explica

El recorregut va dels cànons de l'antiga Grècia fins a les xarxes socials i la cultura de la selfie. Segons Betevé, s'hi pregunta com la moral, l'estatus, la salut, l'edat, el gènere i l'origen ètnic modelen la mirada, i com el mercat fabrica estàndards nous, de manera que el cànon sempre s'està movent. El material va de l'art a la religió, la medicina, la indústria cosmètica, el disseny i el màrqueting, i es fixa en la pell, els cabells i la carn com a llocs on es controla el cos.

Un dels fils és la religió: segons Ara, una Mare de Déu del MNAC, un bust de Nefertiti i una pintura de Krishna serveixen per veure com la bellesa ha estat un signe de puresa. Un altre és la transmissió de les normes de mares a filles, fins als concursos de bellesa. I un tercer, el paper de les xarxes i del comerç, que poden reforçar els estàndards i també subvertir-los.

Algunes peces que criden l'atenció

Les fonts citen obres molt diverses. Hi ha una còpia de La maja desnuda de Goya a la qual Ester Conesa, del col·lectiu Peliagudas, ha afegit el pèl púbic. Hi ha l'actuació de l'artista trans Lorenza Böttner, pintada de blanc com la Venus de Milo, i els retrats d'Humanae, d'Angélica Dass, una mena de pantone de tons de pell que desmunta el racisme dels colors «oficials». Juno Calypso fotografia les modificacions del cos de les dones amb una estètica pop, i Shirin Fathi, a La nariz desobediente, parla de la cirurgia estètica a l'Iran.

També hi ha una instal·lació de Narcissister sobre la seva mare morta, una instal·lació amb vídeos de TikTok com a miralls en uns lavabos de discoteca, i una part olfactiva amb perfums renaixentistes i aromes reconstruïdes que s'atribueixen a Tutankamon, Neró i Napoleó, de la Fundació Ernesto Ventós. L'ideal ultranormatiu el representa Aitana, una model creada amb intel·ligència artificial, un detall que enllaça amb el debat sobre imatges generades que explicàvem al glossari d'IA.

La diversitat d'artistes és àmplia: entre els noms que recullen les fonts hi ha William Hogarth, Isidre Nonell, Josep Llimona, Marià Fortuny, Colita, Esther Ferrer, Regina José Galindo, Laura Aguilar, Marina Vargas i Arvida Byström. A Barcelona, segons VilaWeb, l'exposició també recull les lluites feministes i transfeministes contra la bellesa normativa.

Sense resposta única

Segons Ara, els comissaris no volen donar una única resposta; es fixen en la recerca de la bellesa i en el que costa. El programa públic, que té noms com Zadie Smith i Irene Pujadas, serveix per allargar la conversa. És una exposició que es pot veure de moltes maneres: com un repàs d'història de l'art, com una crítica del consum o com un espai on cadascú pot mirar-se amb altres ulls.

Com mirar una exposició com aquesta

Una mostra que parla del cànon es pot recórrer de dues maneres. La primera és deixar-se endur per les peces: un quadre, un perfum, un vídeo, una instal·lació. La segona és fixar-se en el que li falta a cada època: quins cossos no hi surten, qui havia decidit què era admirable i quines mirades han quedat al marge. Les dues lectures són vàlides, i la mateixa exposició convida a alternar-les.

També és una bona excusa per parlar-ne amb algú altre. Les preguntes de partida (què considerem bell i per què) són tan properes que gairebé tothom hi té alguna cosa a dir, i és fàcil sortir-ne amb opinions diferents de les que s'hi ha entrat.

Informació pràctica

Pots consultar horaris, preus i activitats paral·leles al calendari del CCCB, que ja anuncia la propera exposició del centre: World Press Photo 2026, del 6 de novembre al 13 de desembre.

Una última nota: les fonts coincideixen en el que s'hi veu, però no hi ha una xifra única de peces (unes 400 per a VilaWeb, més de 400 per a Betevé), així que és prudent prendre-la com una aproximació.