Carregant les notícies…

Ben mirat

L'Observador
Cultura · Pantalles

Què bonic és viure!: de fracàs de taquilla a clàssic de Nadal

Frank Capra la va estrenar el 20 de desembre del 1946 i el públic no la va fer seva. Un error de copyright i la televisió van fer la resta.

El 20 de desembre del 1946, al cinema Globe de Nova York, es va estrenar Què bonic és viure! (It's a Wonderful Life), la pel·lícula de Frank Capra que cada Nadal torna a les pantalles de mig món. El 20 de desembre d'enguany en faran vuitanta, i costa d'imaginar que aleshores fos una decepció a taquilla. Per entendre com un fracàs va acabar sent un clàssic cal anar a buscar-ne l'origen, que són unes targetes de felicitació, i un error administratiu que la va fer immortal.

Un conte escrit per a postals

Tot comença amb un relat curt, The Greatest Gift, que l'escriptor Philip Van Doren Stern va idear el 1938. El 1943 en va imprimir dues-centes còpies perquè servissin de targeta de Nadal, segons recull el diari costa-riqueny La Nación, i els estudis RKO en van comprar els drets per deu mil dòlars. Capra se'ls va quedar el 1945 pel mateix preu. No era un director qualsevol: nascut a Itàlia el 1897 i emigrat als Estats Units als sis anys, era un dels noms més destacats del cinema nord-americà dels anys trenta i quaranta, i volia fer cinema pel seu compte.

El resultat és una pel·lícula de 130 minuts produïda per Liberty Films, amb guió seu i del matrimoni Frances Goodrich i Albert Hackett, i música de Dimitri Tiomkin. James Stewart hi fa de George Bailey, l'home honrat que dirigeix a la seva ciutat una petita caixa d'estalvis familiar, amb Donna Reed, Lionel Barrymore i Henry Travers, l'àngel Clarence, de companys de repartiment.

Què passa a George Bailey

La trama és senzilla de resumir. La vigília de Nadal desapareix una suma important de diners de l'entitat, el banc perilla i l'escàndol és a punt d'esclatar. Enfonsat, Bailey pensa a treure's la vida, i és aleshores quan entra en escena Clarence, el seu àngel de la guarda, que l'acompanya en un viatge molt particular. Sense destapar-te què hi veu, n'hi ha prou de dir que el protagonista descobreix el pes que ha tingut a la vida dels altres sense adonar-se'n.

Una estrena que no va anar com es pensava

Al Globe, la nit de l'estrena hi havia estrelles de cinema i expectatives de gran èxit. Les crítiques, però, no en van fer gaire cas: The New Yorker la va despatxar amb l'etiqueta de «conversa de nadó» (baby talk), segons recorda el Deseret News, i el New York Times la va trobar massa sentimental. Va competir amb Els millors anys de la nostra vida (The Best Years of Our Lives), que va guanyar set Oscars. A taquilla, segons La Nación, va recaptar 3,3 milions de dòlars amb un pressupost de 3,78; la xifra és de segona mà, però el sentit és clar i l'enciclopèdia Britannica també la qualifica de decepció comercial.

L'Acadèmia de Hollywood la va nomenar a cinc premis (millor pel·lícula, director, actor per a Stewart, so i muntatge) i no en va guanyar cap. I per a Liberty Films la mala fortuna va ser definitiva: l'Espinof explica que el fracàs va contribuir a la fallida de la productora, que va acabar venuda a Paramount després d'una segona pel·lícula, el 1948.

L'error que la va convertir en clàssic

El gir arriba trenta anys més tard. El 1974, els titulars dels drets, Republic Pictures, no van renovar el copyright, de manera que la pel·lícula va passar a ser de domini públic als Estats Units. Les cadenes de televisió podien emetre-la sense pagar res, i la van posar al calendari de cada desembre. Capra mateix s'ho prenia amb humor: deia que la pel·lícula havia fet la seva vida, com un pare al qual el fill acaba fent president.

Els drets es van recuperar els anys noranta: Republic va aconseguir que un tribunal li reconegués la propietat, perquè mantenia els drets del relat original, de la música i del negatiu. Poc després, la cadena NBC en va obtenir l'exclusiva d'emissió als Estats Units, segons Espinof. Pel mig, el 1990, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units havia inclòs el títol al National Film Registry, la llista de pel·lícules que cal conservar.

Com i on tornar-la a veure

El títol que trobaràs als cineclubs és Què bonic és viure!, i de vegades escrit Que bonic és viure!, sense accent. El Cineclub de L'Atlàntida de Vic, per exemple, la va programar el 2021 en versió original subtitulada. A les cadenes, cada Nadal acostuma a trobar-hi lloc, i les plataformes de pagament en fan cicles; consulta-ho a la programació, que canvia cada any.

La pel·lícula no va trobar el públic quan la van estrenar, sinó molts anys després, per una distracció de despatx i una graella de televisió que necessitava omplir hores de festa. Si en tens prou amb les festes i et diuen que s'han de viure amb cara d'il·lusió, pots passar-te per No m'agrada el Nadal: George Bailey tampoc no hi arriba content, i potser per això l'escoltem.

Comparteix WhatsApp Telegram Bluesky X

Com s'ha utilitzat aquí →