Propòsits d'any nou: per què se'ns trenquen i què en diuen els estudis
Qui es marca un propòsit canvia amb molta més facilitat que qui no ho fa, segons un estudi de referència. Els investigadors també saben què el fa durar i què el trenca.
Els propòsits d'any nou tenen fama de promesa que es trenca abans que acabi gener. Els estudis, però, diuen que fer-ne un val la pena: qui se'n fixa un canvia molt més sovint que qui no ho fa. Una altra cosa és que el canvi perduri, i aquí tot depèn de com t'ho plantegis.
Una comparació entre qui els fa i qui no
El treball de referència el va publicar l'abril del 2002 el psicòleg John Norcross, amb dos col·laboradors, al Journal of Clinical Psychology. Durant sis mesos, amb entrevistes per telèfon, van seguir 159 persones que s'havien marcat un propòsit per a l'any nou i 123 que també volien resoldre un problema, però més endavant i sense haver-s'hi compromès. Els dos grups s'assemblaven en les característiques demogràfiques, en la història del problema i en els objectius, que sovint eren perdre pes, fer exercici o deixar de fumar.
La diferència va aparèixer als sis mesos: el 46 % dels qui havien fet el propòsit l'havien mantingut sense cap recaiguda, davant d'un 4 % dels qui no n'havien fet cap, segons el resum publicat a PubMed. Convé tenir present que són resultats que els participants mateixos van explicar per telèfon, no mesures preses pels investigadors. Tot i això, el contrast és prou gran per concloure que posar-hi una data i un compromís compta.
Què tenien els qui ho van aconseguir
Abans de l'1 de gener, els investigadors havien mesurat tres coses: la confiança de cadascú que podria canviar, les habilitats per fer-ho i la disposició a fer el pas. Les tres van servir per endevinar qui reeixiria. L'American Psychological Association (APA) va explicar el 2004 que Norcross considera aquesta disposició el millor indicador de tots. El tipus de propòsit, l'edat o el gènere, en canvi, no hi deien res.
Un cop començat l'any, la diferència era de mètode. Els qui ho aconseguien feien servir recursos de la teràpia cognitivoconductual: controlar l'entorn (evitar, per exemple, el bar ple de fum si volen deixar de fumar) i premiar-se quan complien. Els qui fracassaven recorrien més a prendre consciència del problema i a remoure emocions, una via que en aquest estudi no va donar bons resultats.
Dos anys després, prop d'un de cada cinc
Mantenir el propòsit durant mesos no vol dir mantenir-lo per sempre. En una recerca anterior del mateix Norcross, que l'APA va resumir, unes 200 persones amb propòsits van ser seguides durant dos anys: al final, només un 19 % encara els complia. Segons la mateixa font, el percentatge era igual per als qui volien aprimar-se i per als qui intentaven arreglar una relació. Si altres anys has deixat el propòsit a mig camí, vas fer com la majoria.
Un propòsit que afegeix en lloc de treure
Un altre estudi, fet per investigadors de les universitats d'Estocolm i Linköping, a Suècia, va analitzar els propòsits que 1.066 persones es van marcar a final del 2017 i les va seguir cada mes durant un any. Els resultats van mostrar una diferència pràctica: els propòsits formulats com a aproximació —adoptar un hàbit nou— van reeixir en un 59 % dels casos, i els plantejats per evitar alguna cosa, en un 47 %. En conjunt, el 55 % dels participants va considerar que havia mantingut el seu propòsit, segons el resum que en va publicar CORDIS, el servei d'informació sobre recerca de la Unió Europea.
Per Carlbring, catedràtic de Psicologia a Estocolm i coautor, ho resumeix dient que un comportament no es pot eliminar, però sí substituir per un altre. L'exemple és fàcil de portar a casa: en lloc de «deixaré els dolços», prova amb «menjaré fruita diverses vegades al dia». Si el teu propòsit és tornar a fer esport després de les festes, t'ajudarà llegir com el cos agraeix l'activitat física durant les festes.
Concret, ben planejat i amb permís per ensopegar
Enric Soler Labajos, psicòleg i tutor del grau de Psicologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), hi afegeix una advertència: «Com més genèric és el nostre propòsit, més probabilitats té de fracassar». «Fer esport» és vague; «caminar tres tardes per setmana» es pot comprovar. També defensa que els objectius siguin pocs, amb un pla clar i metes parcials a curt i mitjà termini, i que hi hagi permís per recaure. «Si no hi ha un pla, no hi ha missió», diu, i «el canvi progressiu és més factible que el radical».
Soler proposa una altra via per als qui es cansen de prometre's coses: els antipropòsits, que consisteixen a deixar una rutina que no et dona cap satisfacció i fer-ho, com diu ell mateix, amb «llicència per incomplir-lo». I si el que et pesa és el Nadal mateix, tens una pista a l'article sobre per què a algunes persones no els agrada el Nadal.
Si en vols un per a l'any que ve, l'estudi de Norcross suggereix començar abans de les campanades: mira de quina confiança parteixes, què et sents capaç de fer i què canviaràs a casa perquè et resulti fàcil. El raïm, amb les dotze, ja arribarà.
L'Observador