Un flascó romà de Pèrgam i l’estranya medicina de l’antiga Roma
Els metges de Grècia i Roma receptaven femta d’animals i, de vegades, també excrements humans. Una anàlisi publicada el 2026 d’una petita ampolla de vidre conservada al museu de Bergama, a la zona de la ciutat natal de Galè, ha aportat el primer indici químic que aquests remeis, per estrany que sembli, es preparaven de debò.
L’arqueòleg Cenker Atila, especialista en perfums antics a la Universitat Cumhuriyet de Sivas, estudiava el contingut de centenars d’ampolles romanes del Museu de Bergama, a l’oest de Turquia. Esperava trobar-hi alguna fragància, però una d’elles guardava una altra cosa. Segons Reuters, l’anàlisi del farmacòleg Ilker Demirbolat va revelar que el residu era una barreja d’excrements humans i oli de farigola. L’ampolla té uns 1.900 anys i prové de la zona de l’antiga Pèrgam, la ciutat on va créixer Galè, el metge més cèlebre de l’Imperi romà. Segons els investigadors, que ho van publicar a principis del 2026 al Journal of Archaeological Science: Reports, és la primera prova material directa que els romans feien servir remeis elaborats amb excrements.
No tothom està convençut que el flascó contingués un medicament. La química Maria Perla Colombini, que no va participar en la recerca, va dir a NPR que l’anàlisi és rigorosa, però que el residu no permet determinar per a què es feia servir el contingut, i va apuntar que potser tenia un ús cosmètic. A més, la peça es va recuperar d’un lot d’objectes espoliats i, per tant, se’n desconeix el lloc exacte de procedència. Tot i així, la troballa encaixa amb el que expliquen els textos: Demirbolat assenyala que els metges romans sabien que aquell remei podia fer angúnia i recomanaven afegir-hi alguna substància aromàtica.
Receptes de granja
El classicista William V. Harris, en un extens estudi sobre la Dreckapotheke (la «farmàcia de la brutícia», com la va batejar un metge alemany el 1699) de l’antiguitat (Journal of the History of Medicine and Allied Sciences, 2020), compta una noranta-sisena d’indicacions d’excrements només al llibre 28 de la Història natural de Plini el Vell, el naturalista romà. Dioscòrides, autor grec d’un dels manuals de medicaments antics més consultats, n’inclou uns 46. Els escrits atribuïts a Hipòcrates en recullen una trentena, una petita part del conjunt de receptes, i tots són per a dolences femenines. La femta de vaca és la més habitual, i també hi surten la de llop, cabra, mula, ratolí, rapinyaires i colom.
A les granges hi havia porcs, cabres i vaques pertot arreu, i Harris apunta que la pràctica podria haver començat allà, lluny dels metges professionals. Potser algunes d’aquestes idees venien d’Egipte: el papir d’Ebers, un tractat mèdic egipci escrit al segle XVI aC, recull una quarantena de remeis amb excrements entre unes 870 entrades.
Quan la repugnància formava part del remei
Per què un metge receptaria una cosa així? Harris proposa diverses explicacions, però cap no és suficient per si sola. Una tenia a veure amb l’escalfor: es creia que la femta escalfava el cos. Una altra provenia de l’antiga idea que les substàncies naturals oposades —o enemigues— es podien guarir mútuament. També hi havia una raó pràctica: a l’antiguitat ningú no podia demostrar que un remei no funcionés.
La hipòtesi més original de Harris té a veure amb el pacient. Com que els metges podien fer ben poca cosa contra la majoria de malalties, un remei repulsiu podia semblar un tractament seriós. Fins i tot és possible que la resistència del pacient es considerés un indici de la força del medicament. Harris, però, deixa clar que es tracta d’una hipòtesi, no pas d’un fet provat.
A més, la repugnància dels antics no era ben bé com la nostra. Harris recorda una comèdia d’Aristòfanes en què un esclau prepara pastissos amb femta d’ase per a un escarabat gegant, i també Artemidor, l’intèrpret de somnis, que no hi veia res de dolent a fer les necessitats a la platja o vora el camí.
Galè, entre dues aigües
Galè és el cas més revelador. Va atacar els qui s’avenien a escoltar un «menjafems» i assegurava que ell sempre havia rebutjat els excrements humans. Però unes pàgines més endavant recomana femta de bou, cabra, llangardaix i gos alimentat amb ossos, i admet que el poder de la femta de gos i dels excrements humans l’havia sorprès. Escriu que la femta de cabra funcionava molt bé entre la gent del camp, però que no era adequada per a les dones ni per als infants de ciutat. La de bou, en canvi, convenia als cossos endurits dels fossers i els segadors. Amb la de colom, que feia servir sovint per escalfar el cos, no feia distincions: ben tractada perquè no fes pudor, també en receptava a la ciutat, i, segons Harris, als pacients de l’elit.
Galè no era l’únic que en dubtava. Cels, autor romà d’un tractat de medicina anterior a l’any 41, només hi dedicava un grapat de receptes, i Sorà, metge de l’escola metodista a l’època de l’emperador Adrià (segle II), menyspreava els col·legues que feien servir substàncies pudents. Galè explica que un col·lega seu va arribar a administrar femta de gos a un pacient ric sense dir-li què era. Harris conclou que Galè, com tants altres metges, es trobava en una situació desesperada: havia d’oferir algun tractament i confiava en l’experiència, encara que no pogués explicar per què funcionava.
Una imatge incompleta
Seria erroni imaginar-se la farmaciola antiga plena de femta. John Riddle, historiador de la farmàcia, sosté que els 257 medicaments dels escrits hipocràtics són sobretot d’origen vegetal i que només 27 —aproximadament un de cada deu— no apareixen en cap de les guies farmacològiques modernes que va consultar. Aquesta és la seva tesi, que no tots els historiadors comparteixen.
La tradició no es va acabar amb Roma. Harris assenyala que al Vèneto, al nord d’Itàlia, encara fa un segle s’aplicava femta de bou calenta contra el dolor articular, i que els metges europeus no van abandonar aquests remeis fins al segle XVIII. Avui es fan trasplantaments fecals per tractar algunes infeccions intestinals. Harris adverteix, però, que no cal veure-hi cap anticipació: aquests tractaments combaten un problema causat per l’ús excessiu d’antibiòtics, que els antics no coneixien.
La pròxima vegada que trobis fastigós el gust d’un xarop per a la tos, pensa que potser d’aquí ve la idea que com més dolent és el gust, més bé funciona.
L'Observador