Origen dels canelons de Sant Esteve: més joves del que sembla
Cap receptari català no els recull fins a principis del segle XX, i la idea que es fan amb les restes de Nadal és discutida. T'expliquem què se sap de l'origen dels canelons de Sant Esteve.
Si a casa teva el 26 de desembre es mengen canelons, és molt probable que t'hagin explicat que és per aprofitar les restes del dinar de Nadal. L'explicació sembla de sentit comú: sobra carn d'olla, es pica, s'enrotlla amb pasta i es gratina. Però l'origen dels canelons de Sant Esteve és bastant més embolicat.
Un plat italià que va entrar per les fondes
Els canelons no són d'aquí. L'Ajuntament de Barcelona, en una pàgina de cultura popular dedicada al plat (en anglès), explica que van arribar d'Itàlia a finals del segle XVIII amb cuiners estrangers que treballaven a les primeres fondes. Durant molt de temps van ser, doncs, un plat de restaurant, que a casa no es feia. VilaWeb recorda un detall que fa pensar: no apareixen en cap receptari català fins a principis del segle XX.
Sobre quin restaurant els va fer populars, les fonts no coincideixen del tot. L'Ajuntament parla de la Maison Dorée, que al segle XIX els va portar a la taula de la burgesia com a menjar refinat. La família del cuiner Michel Pompidor, en canvi, explica a 3Cat que ell i el seu germà van obrir la Maison Dorée de Barcelona, a la plaça de Catalunya, el 1903, amb els mateixos canelons Rossini que ja servia la casa de París. Segons aquest relat, els hauria ensenyat a fer el compositor Gioachino Rossini, un gurmet conegut, amb foie gras i tòfona.
La pasta, l'obstacle de debò
L'obstacle per fer canelons a casa era la pasta, que s'havia d'estirar i tallar a mà. Això va canviar el 1911, quan l'empresari Ramon Flo va posar a la venda, amb la marca El Pavo, les primeres plaques de pasta seca, segons l'Ajuntament. 3Cat precisa que Flo ja fabricava pasta des del 1898. A partir d'aquí el plat va poder fer el salt de la fonda a la cuina familiar, i, segons el testimoni d'Albert Flo i de Josep Bosch Pompidor que recull 3Cat, es va estendre per les llars catalanes durant el Nadal després de la Guerra Civil i als anys cinquanta.
Per situar-ho amb una xifra: el 2018, la Federació Catalana de Carnissers, Cansaladers i Xarcuters va calcular que els seus establiments vendrien més de quatre milions de canelons artesans durant la campanya de Nadal. Un plat que no era a cap receptari fa poc més d'un segle ha acabat omplint les safates de mig país.
Les restes de Nadal: una teoria discutida
I per què precisament el 26? La idea més repetida és que els canelons són una manera d'aprofitar la carn de l'escudella i carn d'olla del dia de Nadal. VilaWeb atribueix aquesta versió al gastrònom Néstor Luján, i l'Ajuntament també el cita com a defensor de l'aprofitament.
L'historiador de la cuina Jaume Fàbrega la rebutja. Segons VilaWeb, argumenta que a la cuina catalana les receptes de reaprofitament no se solen fer servir en les grans ocasions, com el dinar de Sant Esteve. L'Ajuntament el cita dient que és un mite, i el portal gastronòmic Directo al Paladar afirma que, al seu llibre La cuina modernista, el qualifica de llegenda urbana. Per a Fàbrega, el caneló és un plat de burgesia arribat amb els cuiners estrangers, no un recurs de cuina de casa.
El que sí que és ben documentat és què es menjava abans. A moltes cases, l'endemà de Nadal tocava arròs a la cassola: l'arròs de la catedral o l'arròs de colls i punys, fets amb menuts de pollastre, que sí que eren un aprofitament de debò. VilaWeb hi afegeix un refrany que ho resumeix: «L'endemà de Nadal, arròs catedral». El relat que recull 3Cat explica així com els canelons el van substituir: els gremis de Barcelona celebraven el dia del seu patró després de la missa a la catedral i, segons el relat, van canviar l'arròs pels canelons. És una explicació atractiva, però ve d'un testimoni familiar i no d'un document.
Canelons a la catalana, no a la italiana
Tot i que el plat és italià, a Catalunya es prepara a la manera d'aquí. Segons l'Ajuntament, els cuiners catalans primer couen la carn i després la trinxen, mentre que a Itàlia es pica crua i s'omple directament la pasta. El sofregit de base també canvia: ceba i tomàquet aquí, pastanaga i api allà. El farciment clàssic és de porc, vedella i pollastre, però en circulen més de cent receptes, amb fetge de pollastre, foie gras, paté o tòfona, i versions d'espinacs, bolets, bacallà, tonyina, marisc o ànec.
La beixamel que els cobreix és d'origen francès: l'Ajuntament n'atribueix el nom a Louis Béchameil de Nointel, majordom de Lluís XIV. Alguns cuiners hi afegeixen una mica de tomàquet perquè agafi un to rosat. Tot plegat, un plat d'ascendència italiana, amb salsa francesa i carn rostida a la catalana: poques tradicions són tan barrejades i, alhora, tan nostres.
Per què el dia de Sant Esteve
La data té una història pròpia. VilaWeb, que cita el llibret Celebrem el Nadal d'Amadeu Carbó, explica que Sant Esteve ve del passat carolingi de la Catalunya Vella, on les grans festes obligaven a tornar a la casa de la família extensa. Com que els viatges medievals eren llargs, la gent necessitava l'endemà per regressar: al principi, Sant Esteve era un dia sense feina. La mateixa lògica explica el dilluns de Pasqua.
Ara ja tens materials per a la sobretaula. Quan algú et digui que els canelons són les restes de la carn d'olla, pots respondre que potser sí, però que els qui millor coneixen la història de la cuina catalana no ho tenen gens clar. I si t'ha agradat esbrinar què hi ha de documentat darrere les tradicions de Nadal, tens una altra història a D'on surten el tió i el caganer.
L'Observador