Els rànquings que mesuren el món: llibertat de premsa, corrupció i democràcia

«Espanya puja tres llocs.» «Cau cinc posicions.» Els titulars dels rànquings internacionals es repeteixen cada any, però rarament s'explica què hi ha darrere de la xifra. Tres dels més citats són el de llibertat de premsa, el de percepció de la corrupció i el de democràcia. Veiem com funcionen, què diuen els últims i com es llegeixen.

Llibertat de premsa: Reporters Sense Fronteres

L'índex mundial de la llibertat de premsa de Reporters Sense Fronteres (RSF) avalua 180 països a partir de cinc indicadors: el polític, l'econòmic, el legislatiu, el sociocultural i el de seguretat. A l'edició del 2026, els tres primers són Noruega (92,72 punts), els Països Baixos (88,92) i Estònia (88,54), i els tres últims, Eritrea (10,24), Corea del Nord (12,67) i la Xina (13,85).

Espanya és al lloc 29, amb 75,42 punts. El detall és interessant: en seguretat dels periodistes és la primera del món (96,46), però en l'indicador econòmic és la 40a (55,68), el més baix dels cinc. Una posició global oculta aquestes diferències.

Corrupció: el que mesura i el que no

L'Índex de Percepció de la Corrupció (CPI), de Transparència Internacional, ordena 182 països i territoris en una escala de 0 (molt corrupte) a 100 (molt net). El nom ho diu: no mesura la corrupció real, que per definició és clandestina, sinó com la perceben experts i empresaris. Cada puntuació combina almenys tres de les 13 enquestes i avaluacions que fa servir l'índex, aportades per institucions com el Banc Mundial o el Fòrum Econòmic Mundial. No recull l'experiència directa dels ciutadans, que es mesura en un altre estudi de l'entitat, el Baròmetre Global de la Corrupció.

La mitjana mundial del 2025 és de 42 punts, un nou mínim. Segons la informació d'Idealista, només cinc països superen els 80 (Dinamarca, 89; Finlàndia, 88; Singapur, 84; Nova Zelanda i Noruega, 81), i 122 dels 182 són per sota de 50. Espanya té 55 punts, un menys que l'any anterior, i és la 49a; Portugal en té 56 i Itàlia, 52.

Democràcia: l'Economist Intelligence Unit

L'Índex de Democràcia de l'Economist Intelligence Unit (EIU) ordena 167 països i territoris, segons la nota de premsa de l'edició del 2025, en cinc àmbits: processos electorals, funcionament del govern, llibertats civils, participació política i cultura política. La puntuació va de 0 a 10 i classifica els països en quatre grups: democràcia plena (més de 8), democràcia defectuosa (de 6 a 8), règim híbrid (de 4 a 6) i règim autoritari (menys de 4). El 2025, la mitjana mundial va passar de 5,17 a 5,19, hi ha 26 democràcies plenes i Noruega és la primera.

Qui hi ha darrere de cada índex

Reporters Sense Fronteres és una organització que defensa la llibertat d'informació; Transparència Internacional és una organització no governamental dedicada a combatre la corrupció, i l'Economist Intelligence Unit és la divisió d'anàlisi del grup editorial de The Economist. Són tres actors amb punts de vista i mètodes diferents, i ningú no té la darrera paraula. El que sí que fan és publicar la metodologia, i per això es poden criticar i comparar.

Per què una posició pot enganyar

Mirem Espanya als dos primers índexs. A la llibertat de premsa, 75,42 punts la deixen a 17 punts de Noruega, que és la primera. A la corrupció, els 55 punts d'Espanya són a 34 punts de Dinamarca, que té 89. I només un punt, 55 contra 56, separa Espanya de Portugal. Les posicions fan semblar els salts molt grans, però són diferències de puntuació petites en un punt del rànquing on hi ha molts països junts. Un canvi d'un o dos punts, que pot ser soroll estadístic, es pot traduir en molts llocs de diferència.

Tampoc no es poden comparar les escales entre si. Que Espanya tingui 75 punts en un índex i 55 en un altre no vol dir que sigui «millor» en llibertat de premsa que en transparència: mesuren coses diferents amb mètodes diferents. Només té sentit comparar un país amb altres països del mateix índex, o amb ell mateix en anys anteriors.

Els índexs no són neutrals

Fer un rànquing obliga a prendre decisions: quins indicadors es trien, quant pesa cadascun i com es converteixen opinions o fets en un número. Dues organitzacions poden mirar el mateix país i arribar a conclusions una mica diferents sense que cap menteixi. Per això val la pena llegir, a més del titular, la pàgina on cada entitat explica com ho fa.

Com llegir-los sense equivocar-se

Primer, mira la puntuació, no només la posició: un país pot baixar llocs perquè altres han millorat, no perquè hagi empitjorat. Segon, recorda què mesuren: l'EIU i el CPI es basen en valoracions d'experts, no en un recompte de fets. Tercer, compara només edicions amb la mateixa metodologia: si l'organització ha canviat com calcula l'índex, la comparació amb anys anteriors pot enganyar.

Amb unes eleccions generals convocades pel 29 de novembre, aquests índexs tornaran a sortir en els debats. Pots seguir-ne l'actualitat al fil de les eleccions. I si vols saber com es llegeixen les xifres d'una altra manera, a Lloguer a Catalunya: 884 euros de mitjana, però molt desigual fem el mateix exercici amb els preus de l'habitatge.