Els dinosaures de la política espanyola

Qualsevol congrés de partit té el seu moment. Cap al segon dia, quan ja s'han repartit les acreditacions i les esmenes, algú puja a l'estrada i dona les gràcies al líder per tot el que ha fet. L'aplaudiment és llarg, sincer a mitges i perfectament coreografiat. A la fila del fons, un delegat de trenta anys mira el rellotge. Fa temps que sent la mateixa frase, «ara no toca», i comença a sospitar que no tocarà mai.

L'escena és antiga. Des de les primeres eleccions democràtiques del 1977, la política espanyola ha tingut dirigents que han convertit la permanència en una forma d'autoritat. El que ha canviat és l'escenari: avui les trajectòries es viuen en directe, les caigudes són espectacle i cap retirada no és mai del tot definitiva. Queda per saber si tant de recorregut és experiència o, de vegades, la prova que els partits no troben ningú que els substitueixi.

Una feina com qualsevol altra

Convé començar pel mecanisme, que explica gairebé tot el que ve després. Un partit és una màquina de guanyar eleccions, però amb els anys també esdevé un lloc de treball: càrrecs, assessors, llistes, una nòmina i un carnet que obre portes. Molts hi han entrat de joves i no han conegut altres entorns laborals. Per a ells, un canvi de direcció representa més el perill de quedar-se sense feina que no pas una oportunitat de debatre noves idees. Mentre el líder no es mogui, la nòmina tampoc.

D'aquí surt la paradoxa del líder indispensable. Com que reparteix els llocs, tothom en depèn. Com que tothom en depèn, ningú no s'atreveix a imaginar què passaria sense ell. La por al buit de poder es fa passar per prudència, i el relleu, que hauria de ser el pas natural, queda sempre per a «més endavant».

Entrar, sortir, tornar

Jordi Hereu, Ada Colau i Xavier García Albiol són tres maneres de fer servir el mateix tauler: l'alcaldia com a plataforma, com a refugi o com a trampolí.

Hereu va ser alcalde de Barcelona entre el 2006 i el 2011. Quan va perdre les municipals se'n va anar de l'Ajuntament i va treballar en consultoria i desenvolupament urbà. El 2020 va entrar a l'òrbita empresarial pública amb la presidència d'Hispasat, i el novembre del 2023 el van nomenar ministre d'Indústria i Turisme. Una derrota electoral no tanca una carrera. Només la fa canviar de despatx.

Colau va arribar a l'alcaldia el 2015 des de l'activisme i la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Va governar Barcelona durant vuit anys i va deixar el consistori el 2024. Ara torna al centre del debat estatal amb l'aposta d'encapçalar un nou espai a l'esquerra del PSOE. Hi ha una ironia difícil de passar per alt: la figura que va encarnar la irrupció d'una alternativa als partits tradicionals es proposa com a cara visible d'un projecte de renovació. Es pot renovar la política recorrent a lideratges ja coneguts?

Albiol, alcalde de Badalona en diverses etapes i una de les cares més reconeixibles del PP a Catalunya, ha construït el seu capital sobre un tracte directe amb l'electorat i una comunicació sense embuts. Ha estat designat candidat popular al Congrés per Barcelona a les generals del 29 de novembre del 2026 i diu que vol compatibilitzar-ho amb l'alcaldia. És una carrera molt lligada a la ciutat que governa, i la pregunta torna: on s'acaba la continuïtat i on comença l'acumulació de càrrecs?

Els tres casos són diferents, però en tots la política professional ofereix més d'una vida. Per a uns la derrota és un parèntesi. Per a altres, una plataforma per tornar amb una altra funció. I si el partit no té ningú amb prou pes per substituir-los, el retorn és sempre a l'abast.

L'ofici de Feijóo

Alberto Núñez Feijóo representa una altra manera de fer carrera: la que es construeix amb paciència. Va néixer el 1961 a Os Peares, a Ourense, es va llicenciar en Dret a la Universitat de Santiago de Compostel·la i el 1985 va ingressar al cos superior de l'Administració de la Xunta. A partir del 1991 va ocupar càrrecs de responsabilitat a l'Administració gallega i després va saltar a l'àmbit estatal: va treballar al Ministeri de Sanitat, va presidir l'Insalud i va dirigir Correos.

El 2003 va tornar a Galícia i va seguir pujant dins el govern autonòmic. El 2009 va arribar a la presidència de la Xunta, que va ocupar durant tretze anys, fins al 2022. Aquell any va fer el salt a la direcció del Partit Popular. Va acumular ofici administratiu i poder territorial abans d'aspirar a dirigir l'oposició: el model clàssic de qui fa la base primer i la puja d'escala quan toca.

Però una carrera llarga no assegura res. A les generals del 2023 el PP va ser el partit amb més escons, i Feijóo no va aconseguir els suports per ser investit president del Govern. Va resultar que l'experiència territorial és un actiu, però no substitueix l'art de construir majories en un Parlament fragmentat. I el seu cas obliga a matisar la idea que tots els qui duren són dinosaures. De vegades la continuïtat és ofici sostingut i una organització ben lligada al darrere. El problema arriba quan el líder es confon amb el partit i ningú no té preparat el relleu.

Sánchez o l'art de no caure

Pedro Sánchez és un cas diferent. Al capdavant del PSOE no hi va arribar per una successió plàcida. Hi va arribar enmig d'una de les crisis internes més sonades del partit. Secretari general des del 2014, el 2016 va perdre el control de l'organització i va deixar el càrrec. Va tornar a les primàries i les va guanyar el 2017. Un any després era president del Govern, gràcies a una moció de censura contra Mariano Rajoy.

Ha fet de la supervivència un tret central del seu lideratge. Ha resistit adversaris interns, canvis d'aliances i escenaris electorals complicats. Hi ha qui hi veu tenacitat, i amb raó. Però també és el símptoma d'una política on conservar el poder s'empassa una part enorme de l'energia dels partits. L'experiència no és cap defecte, i el nombre d'anys tampoc no diu res per si sol. Que això sigui sa o no depèn d'una altra cosa: de si l'organització sabria funcionar sense ell i de si el debat intern deixa créixer alternatives de veritat.

Els qui venien a escombrar

Pablo Iglesias és l'altra cara de la moneda: va irrompre a l'escena estatal prometent sacsejar el sistema i en pocs anys ja havia deixat la primera línia institucional. Doctor en Ciència Política i professor universitari, també s'havia fet un lloc als mitjans. El 2014 va contribuir a fundar Podemos, nascut del 15-M i del malestar amb els partits tradicionals. La presència mediàtica, el llenguatge directe i la crítica a les elits van convertir la formació en una força rellevant en molt poc temps. Va obtenir cinc escons a les europees del 2014, va entrar amb força al Congrés a les generals del 2015 i, després de l'expansió electoral i de les aliances posteriors, va acabar al Govern de coalició amb el PSOE: vicepresident segon i ministre de Drets Socials i Agenda 2030 des del gener del 2020.

El març del 2021 va deixar el Govern per presentar-se a les eleccions de Madrid. Després de la derrota, va abandonar la política institucional. La seva sortida va deixar a la vista una contradicció dels projectes que giren al voltant d'una sola cara: creixen de pressa gràcies a ella, però després tenen dificultats per repartir l'autoritat, gestionar els conflictes i preparar una successió. Podemos va trencar el predomini de les dues grans forces estatals i va moure el debat sobre desigualtat, habitatge i representació, però també va patir disputes internes i escissions. Iglesias va marxar de les institucions, no de l'espai públic: va continuar intervenint al debat polític i mediàtic. És una característica d'avui. Deixar un càrrec no vol dir deixar la política, perquè els mitjans i les plataformes digitals permeten mantenir una veu sense cap responsabilitat institucional.

Ciutadans i el PP de Pablo Casado van demostrar que presentar-se com un relleu generacional no garanteix la renovació. Albert Rivera va liderar un partit que va créixer amb força i que va arribar a aspirar a ser una de les principals forces estatals. Després de la desfeta del novembre del 2019, va dimitir i va deixar la política. Casado va arribar a la presidència del PP el 2018 amb la promesa de renovar-lo i el va deixar el 2022, enmig d'una crisi interna. La novetat és un recurs polític, no una garantia de solidesa. Es pot ser nou sense tocar les estructures que t'han fet possible, i una organització pot canviar de cara sense resoldre els seus conflictes de fons.

El preu del tap

Tot això té un cost, i el paga sobretot qui no surt als titulars. Cada any que un líder es queda a lloc, algú de trenta anys decideix que la política no és per a ell. Els qui hi entren se saben davant d'una cua llarga, amb anys de favors, d'espera i de lleialtat abans que els toqui res. Els qui tenen una feina, una carrera o una opinió pròpia ho miren des de fora, fan números i es queden a casa. Així és com un partit perd gent, i la societat civil perd la possibilitat d'aportar-hi el que sap fer: un metge, un enginyer, una advocada, un historiador que hi passarien uns anys i després tornarien a la seva feina.

La renovació, per tant, no s'hauria de mesurar només per l'edat, pels anys que algú porta en un càrrec o per la capacitat de generar titulars. Cal mirar si canvien els equips, si hi ha debat intern, si els relleus es preparen amb normalitat i si el projecte sobreviu a la persona que l'encapçala. La personalització del poder, la pressió mediàtica i les xarxes socials, on una cara es comunica millor que un equip o un programa, no ajuden. Passa a molts països, però aquí els partits s'hi han acomodat.

Un dinosaure no sap que ho és

La paraula dinosaure s'ha imposat perquè suggereix algú d'un altre temps que es resisteix a desaparèixer, però és massa còmoda. La política necessita experiència, memòria i ofici de negociació, i un dirigent que coneix les institucions i conserva la confiança dels votants no és per força un obstacle per a la democràcia. El que sí que ho és són els partits que depenen tant d'una persona que no saben què fer sense ella, les successions que el líder viu com una amenaça i les renovacions que només es plantegen després d'una derrota, d'una crisi o d'una dimissió forçada.

Al capdavall, la salut democràtica d'un partit es mesura amb una prova: si algú pot substituir el líder sense que tot s'ensorri. Els anys que duri importen menys. Aquesta feina és dels dirigents, però també dels militants que els trien i dels electors que, una vegada i una altra, decideixen si volen que tot continuï igual. Mentrestant, a la fila del fons de qualsevol sala de congressos, algú de trenta anys continua mirant el rellotge. Fa temps que té el discurs a la butxaca. Només espera que li demanin que pugi a l'estrada, o que caigui el meteorit i s'endugui els vells dinosaures de la palestra.