La bola negra: què en diu la crítica

Quan La bola negra, de Javier Calvo i Javier Ambrossi (els Javis), va arribar a Canes el maig, la sala la va rebre amb uns vint minuts d'aplaudiments, i la pel·lícula es va endur el premi a la millor direcció. El 25 de setembre va arribar als cinemes espanyols, el festival de Toronto li va donar el premi del públic i, segons 3Cat, ha estat triada per representar Espanya als Oscars.

Aquí trobaràs un resum del que n'han escrit vint-i-quatre crítics, amb l'enllaç a cada text perquè els puguis llegir sencers.

De què va

Tres històries, el 1932, el 1937 (en plena Guerra Civil) i el 2017, unides per Federico García Lorca i una obra seva inacabada. Hi ha una història d'amor, una votació en què la bola negra volia dir «no» i un misteri d'herència. Hi actuen, entre d'altres, Guitarricadelafuente, Penélope Cruz i Glenn Close, i dura entre 155 i 157 minuts segons les crítiques.

En una frase

Dels vint-i-quatre textos, disset són favorables, sis són mixtos i un és negatiu. Gairebé tothom destaca l'ambició i l'estructura; les objeccions més repetides són la durada i un to massa solemne.

Què en diu cada crític

Favorables

• Pepa Blanes (Cadena SER). Molt favorable. Destaca l'emoció, la força visual i els números de Penélope Cruz; no hi apunta pegues.
• Mariona Borrull (Fotogramas). Molt favorable. La defensa com una epopeia ambiciosa, amb una Penélope Cruz espectacular; troba el tercer acte massa llarg i divulgatiu.
• Peter Bradshaw (The Guardian). Molt favorable. Lloa les interpretacions i la fotografia; només lamenta que, un cop explicada la connexió entre les històries, es perdi misteri.
• Brian Tallerico (RogerEbert.com). Molt favorable. Lloa estructura, repartiment i música. La troba llarga, però diu que és un melodrama que es guanya l'excés.
• Jan Tracz (The Film Stage). Molt favorable, amb l'etiqueta «Critic's Pick». Destaca l'ambició narrativa, la música de Raül Refree i l'escena de Penélope Cruz.
• Elisabet Cabeza (Sight and Sound). Molt favorable. Defensa l'excés emocional; només apunta que les dates del 2017 no quadren.
• Rafa Sales Ross (Little White Lies). Molt favorable. La veu «molt ambiciosa»; només hi troba un petit sotrac de to després d'un primer capítol potent.
• Marc Garriga (3Cat). Molt favorable. La considera la pel·lícula de l'any; només fa una reserva sobre la línia més contemporània.
• Randy Meeks (Espinof). Molt favorable. La considera la pel·lícula més ambiciosa del cinema espanyol; només veu poc aprofitats els papers de Glenn Close i Penélope Cruz.
• Cody Dericks (Next Best Picture). 9 sobre 10. Elogia com s'enllacen les tres èpoques; algunes escenes li semblen allargades.
• Jack Salvadori (UK Film Review). 4 sobre 5. La posa entre les millors de la competició i només li retreu la durada.
• Gregory Ellwood (The Playlist). Un A-. Lloa el repartiment i l'ofici; troba el començament una mica desigual.
• Chris Bumbray (JoBlo). 8 sobre 10. Direcció brillant; l'estructura li sembla una mica feixuga i la línia del 2017 li costa d'entrar-hi.
• Jesús Martín (AccionCine). 4 sobre 5. Elogia la imaginació visual i el repartiment, però troba Lorca estereotipat i el paper de Glenn Close poc lligat a la història.
• Davide Abbatescianni (Cineuropa). Favorable, amb matisos. Troba que l'estructura funciona i destaca Glenn Close, però la veu massa llarga i diu que Penélope Cruz hi deixa poca empremta.
• Zachary Lee (TheWrap). Entusiasta, amb reserves. Lloa el muntatge; troba una de les línies menys desenvolupada.
• Smash Cut Reviews (sense signar). Molt favorable. Destaca els petits moments de llibertat i els números musicals.

Mixtes

• Daniel de Partearroyo (Cinemanía). Lloa Penélope Cruz, Lola Dueñas i Glenn Close, però la veu desbordada per l'ambició, massa llarga i, sovint, previsible.
• Agus Izquierdo (Núvol). La veu com un intent admirable de justícia queer i amb escenes brillants, però fragmentada i, com a cinema, massa tancada en ella mateixa.
• Juan Luis Caviaro (Espinof). Li reconeix personalitat i imatges potents, però la troba excessiva, irregular i massa llarga; creu que hauria funcionat millor com a sèrie.
• Marta Ferrer (El Món de la Tele). Admira la direcció i els intèrprets, però troba el guió massa explícit i la durada injustificada.
• Screen International. Lloa la música i l'episodi de Penélope Cruz, però la veu un melodrama dispers, de història lleugera.
• Pedro Gallego (Espinof, article d'anàlisi). Admira l'ambició i el missatge, però creu que la seva visió de Lorca queda més limitada del que pretén.

Negativa

• Diego Lerer (Micropsia). Negativa, però amb afecte pels directors. Troba que és massa llarga i que la solemnitat se li menja les idees.

On coincideixen

La majoria elogia l'ambició de teixir tres èpoques en una sola història i el treball visual i musical. També es repeteix la durada: nou dels vint-i-quatre textos l'esmenten com a problema, encara que alguns, com Tallerico, ho perdonen.

Penélope Cruz, en un paper curt, és una altra de les coses que es repeteixen: Tracz, Sales Ross, Cabeza, Bradshaw, Borrull, Blanes, Partearroyo o Bumbray en lloen l'aparició, mentre que Abbatescianni, Caviaro i Meeks hi veuen una escena que aporta poc a la història. Ferrer, Bumbray i Garriga assenyalen la línia del 2017 com la més fluixa, però Partearroyo la troba la que millor connecta amb el seu estil.

On discrepen

El gran desacord és l'excés. Per a Tallerico o Cabeza és una virtut, el que fa que la pel·lícula emocioni. Per a Lerer, Izquierdo o Ferrer és un defecte: una pel·lícula que explica massa i s'atabala.

També hi ha opinions diferents sobre Lorca, que Martín troba estereotipat i Gallego creu que queda reduït. Quant al paper de Glenn Close, Abbatescianni el destaca i Bumbray en lloa l'aparició, mentre que Martín el veu desconnectat i Meeks, merament informatiu.

Què en pots treure

Segons el que diuen els crítics, hi ha més que guanyar si t'agrada el melodrama gran i els excessos, i menys si busques una pel·lícula àgil: molts avisen que és llarga.