A quina edat marxem de casa: 30,2 anys a Espanya i 26,3 a la UE

Els joves d'Espanya marxen de casa dels pares als 30,2 anys de mitjana, segons les dades del 2025 que Eurostat va publicar el 15 de setembre de 2026. A la Unió Europea la mitjana és de 26,3. La distància és d'uns quatre anys, com fa un any: el 2024, Eurostat donava 30,0 per a Espanya i 26,2 per a la UE.

Només Croàcia (31,5), Grècia i Eslovàquia (30,9) superen Espanya, que empata amb Itàlia (30,2). A l'altre extrem hi ha Finlàndia (21,4), Dinamarca (21,8), Estònia i Lituània (22,7).

Una mitjana que no és de ningú

L'edat d'emancipació d'Eurostat no surt d'una pregunta directa a una persona. És una estimació feta a partir de l'enquesta europea de població activa: per a cada edat entre els 15 i els 34 anys, es mira si l'enquestat viu a la mateixa llar que els seus pares, i es busca l'edat en què la meitat de la població ja no hi conviu. Es calcula per separat per a homes i dones, i com a part de la llar paterna compten també alguns joves que viuen fora però en reben ajuda econòmica, com els estudiants, segons Statistics Explained.

La xifra funciona com un termòmetre, no com un calendari. Des del 2002, la mitjana europea s'ha mogut en una franja estreta: el mínim va ser de 26,1 anys el 2019 i el màxim, de 26,8 el 2006, segons la nota d'Eurostat del 2025. Les diferències grans són entre països.

La feina, primer

Eurostat vincula l'edat d'emancipació amb l'ocupació dels joves de 20 a 29 anys. A la UE treballa el 65,5 % d'aquest grup, i la majoria dels països on es marxa de casa abans de la mitjana europea tenen una ocupació per sobre d'aquest nivell. Grècia, Croàcia, Espanya i Itàlia, a l'extrem tardà, queden per sota. Eurostat dona els valors per país només en un gràfic; els de la taula els recull Eunews d'aquest gràfic.

Itàlia, amb un 47,6 %, té la taxa més baixa de la UE per a aquest grup, segons Eunews.

Homes i dones

Hi ha una diferència de gènere que Eurostat va detallar en un altre article de Statistics Explained, amb dades del 2021: a la UE, les dones marxaven de casa als 25,5 anys de mitjana i els homes als 27,4, gairebé dos anys més tard. Entre el 2006 i el 2019, l'edat havia baixat unes dècimes en tots dos casos; el 2020 va pujar tres dècimes, probablement per la covid, i el 2021 es va mantenir. Aquest article cita com a motius per marxar l'autonomia econòmica, els estudis, la feina, la vida en parella i els fills, i assenyala que als països on se surt després dels 29 anys l'activitat laboral dels joves acostuma a ser d'un 50 % o menys. Són dades més velles que les del 2025; no hem trobat el desglossament per sexe actualitzat.

El preu de viure-hi

L'habitatge pesa, però les dades no el converteixen en l'única explicació. El 2025, a la UE, el 9,1 % dels joves de 15 a 29 anys vivia en una llar que destina el 40 % o més de la renda disponible a l'habitatge, davant del 7,7 % del conjunt de la població. Per franges, és el 6,8 % entre els 15 i els 19 anys, l'11,1 % entre els 20 i els 24 i el 9,5 % entre els 25 i els 29. Les taxes més altes són a Dinamarca (26,9 %) i Grècia (25,6 %); les més baixes, a Croàcia (1,5 %), Xipre (2,3 %) i Eslovènia (3,1 %).

Dinamarca, on es marxa de casa als 21,8 anys, és al capdavant de la càrrega d'habitatge entre els joves; Croàcia, on es marxa als 31,5, és al final. La nota d'Eurostat no dona en el text la xifra d'Espanya.

L'espai també compta. Segons una altra nota d'Eurostat del 29 de setembre, el 26,9 % dels joves de 15 a 29 anys vivia el 2025 en un habitatge sobreocupat a la UE, davant del 16,8 % del conjunt de la població: deu punts més. Tampoc no hi consta el valor d'Espanya.

Límits de la comparació

És una estimació sobre una enquesta, no un cens, i la xifra és per a tot Espanya: a les pàgines d'Eurostat que hem llegit no n'hi ha cap de Catalunya. Per a l'altra banda de l'equació, el preu del lloguer a cada municipi, hi ha l'article sobre el lloguer a Catalunya i les dades de l'Incasòl.

La relació amb l'ocupació és una correlació entre països, i Eurostat no diu que la feina sigui la causa. Les dades de preu, a més, mostren que cada país té la seva història. El que sí que s'hi veu amb claredat és l'abast de la diferència: entre Finlàndia i Croàcia hi ha més de deu anys.