Per què la marató fa 42,195 quilòmetres? Neix en una cursa del 1908

Cada novembre, Nova York omple els carrers de corredors que, passin per on passin, acaben a 42,195 quilòmetres de la sortida. T'has demanat mai per què són precisament 42,195? No és una xifra rodona, ningú que dissenyés una cursa des de zero l'hauria triada, i tanmateix els maratonians de tot el món la donen per bona. L'explicació comença en una tarda de juliol del 1908 a Londres, tot i que per arribar-hi cal fer marxa enrere fins a Grècia.

Del poble de Marató a l'estadi d'Atenes

Tot comença amb una idea de Michel Bréal, segons el Museu Olímpic, que va inspirar una prova per als primers Jocs moderns, els d'Atenes del 1896. Volia recordar el missatger que, segons la tradició, havia corregut fins a Atenes des de Marató (en grec, Μαραθώνας), un poble de l'Àtica. I així va néixer la cursa: del pont de Marató a l'estadi Panathenaic d'Atenes, uns 40 quilòmetres, que va guanyar el grec Spyridon Louis, segons el Comitè Olímpic Internacional.

Si 40 et sembla una xifra més neta, tens raó, però aleshores ningú no se'n preocupava gaire. Pierre de Coubertin, l'impulsor dels Jocs moderns, havia parlat de 48 quilòmetres en una carta manuscrita de l'11 de novembre del 1894, i els programes impresos tretze dies després ja en deien 42. El d'Atenes, del 15 de febrer del 1896, va fixar els 40. Durant anys, la marató va ser una prova de més o menys quaranta quilòmetres: 40,2 a Estocolm el 1912, i probablement 42,750 a Anvers el 1920.

Londres, 24 de juliol del 1908

Aleshores, d'on surt el 42,195? De Londres. Aquell dia de juliol del 1908, 55 corredors de 16 països van sortir de la terrassa est del castell de Windsor, i la meta era davant de la llotja reial de l'estadi de White City, a l'oest de la ciutat. Entre un punt i l'altre hi havia exactament 26 milles i 385 iardes: 42.195 metres, si tens present que una milla són uns 1.609 metres i una iarda uns 91 centímetres. Segons Olympedia, una distància força arbitrària, sense cap significat històric ni atlètic.

Potser has sentit que la sortida es va posar a Windsor perquè els prínceps poguessin veure l'inici des de la finestra de la guarderia. És una història molt bonica i, segons Olympedia, falsa. Els avisos de premsa del novembre del 1907 expliquen que va ser el comitè organitzador qui va demanar permís per sortir de Windsor, sense cap petició de la família reial. Ho desmunten Bob Wilcock, al Journal of Olympic History (març del 2008), i David Davis, al seu llibre sobre aquella cursa.

Si la distància no té cap història, la cursa en tenia moltíssima. Feia calor, fins a 26 °C, i a la milla vint només en quedaven tres en lluita: el sud-africà Charles Hefferon, l'americà Johnny Hayes i l'italià Dorando Pietri. Una mica més d'una milla abans de la meta, Pietri va avançar Hefferon, però va entrar esgotat a l'estadi de White City. Allà mateix, a la pista, davant de tothom, va caure cinc vegades en l'última volta, i jutges i metges l'anaven aixecant. Va creuar la línia el primer, però no va guanyar: Hayes, que hi va arribar més de trenta segons després i sense ajuda, va ser proclamat campió quan Pietri va ser desqualificat per haver rebut assistència. L'endemà, la reina va premiar Pietri amb un guardó especial, i un jove compositor, Irving Berlin, li va dedicar una cançó, «Dorando», que Music Theory Online data del 1909.

I per què es va quedar el 42,195? Ningú no ho sap del cert. L'IAAF, la federació internacional d'atletisme (ara World Athletics), el va fixar el 1921 i, segons el Museu Olímpic, mai no n'ha explicat el motiu. Des dels Jocs de París del 1924, en tot cas, és la distància olímpica.

Ara bé, era de debò la distància que es va córrer? Hi ha qui n'ha dubtat. Un article de Hugh Jones del 2008 apuntava que les mesures modernes suggerien que la primera milla podria haver estat uns 30 metres curta. El 2024, The Guardian va explicar que Joe Neanor, un funcionari jubilat, amb Hugh Jones, havia tornat a mesurar el tram inicial dins del castell de Windsor, amb el permís del rei Carles III. El resultat, segons el diari, confirma que el recorregut feia realment 42.195 metres i que no hi faltaven 174 iardes (159 metres), com havia apuntat una remesura anterior.

I si la distància no era el problema, què ho era? La calor. Tres mesos després, un diari va organitzar una cursa de professionals entre Windsor i el mateix estadi, i els set primers van córrer més de pressa que Hayes. El guanyador, el francès Henri Siret, va fer 2 h 37 min 23 s, disset minuts menys que el campió olímpic. Olympedia recorda que a l'octubre feia un temps molt més favorable per córrer que a finals de juliol.

I a casa nostra?

Si t'has quedat amb ganes de córrer-ne una, la gran cita és a Barcelona. La Zurich Marató Barcelona se celebra cada març i el 2026 va reunir un rècord de 32.000 corredors, segons la web oficial. Fora de la capital, el calendari de running.life en recull dues més, totes dues a l'abril: la Marató Vies Verdes de Girona, que passa per Platja d'Aro, i la Marató per Equips Els 7k del Riu, a Cornellà de Llobregat. Per Tots Sants, en canvi, no n'hi ha cap: el primer de novembre, per aquí, la distància que compta és la que hi ha fins al cementiri i, a més, tips de panellets i castanyes com anem, no és el millor dia per plantejar-se córrer tants quilòmetres.

Si només et ve de gust moure't una mica més, una revisió de 57 estudis apunta que 7.000 passes diàries donen beneficis gairebé iguals que 10.000, i l'entrenament de força també compta.