Carregant les notícies…

Ben mirat

L'Observador
Política · Història

El referèndum de la reforma política de 1976: què es va votar i com va acabar

El 15 de desembre de 1976 els espanyols van votar una llei de les Corts franquistes que obria la porta a unes eleccions per sufragi universal.

El 15 de desembre de 2026 farà cinquanta anys que els espanyols van ser cridats a les urnes per respondre una sola pregunta: «¿Aprueba el Proyecto de Ley para la Reforma Política?». El Congrés dels Diputats explica que el Real Decreto 2635/1976, de 24 de novembre, va convocar aquell referèndum, i que el sí va guanyar «per una àmplia majoria». La xifra exacta, i sobretot què hi havia dins d'aquella llei, ajuda a entendre per què la consulta es considera una de les peces de la Transició.

Una llei aprovada pel mateix règim

Abans d'arribar a les urnes, el text havia de passar per les Corts, que eren les de la dictadura. El ple va debatre l'informe de la ponència els dies 16, 17 i 18 de novembre de 1976, i el 18 es va votar: 425 vots a favor, 59 en contra i 13 abstencions, segons el Congrés. Les Corts, en altres paraules, van votar a favor de fer possible que s'acabessin tal com eren.

Era una operació pensada perquè el canvi es fes dins de les regles del règim. Segons un estudi del Centro de Estudios Políticos y Constitucionales (CEPC), les Corts orgàniques van aprovar la llei com una «norma pragmàtica» per convocar eleccions a unes Corts representatives amb facultats constituents. Dos noms van pesar-hi més que cap altre: Torcuato Fernández-Miranda, president de les Corts i principal autor del text, i Adolfo Suárez, president del Govern, segons el material docent de la Universitat Carlos III.

Què deia la Llei per a la Reforma Política

El text, que va entrar al BOE com a Llei 1/1977 i tenia rang de llei fonamental, és curt. L'article 1 diu que l'Estat espanyol es basa en la supremacia de la llei, «expressió de la voluntat sobirana del poble», i declara inviolables els drets fonamentals de la persona. L'article 2 estableix que les Corts estan formades pel Congrés dels Diputats i pel Senat, que els diputats s'elegeixen per sufragi universal, directe i secret, i que el mandat dura quatre anys. Els senadors representaven les entitats territorials, però el Rei en podia designar fins a una cinquena part.

Les disposicions transitòries concretaven el primer repartiment: un Congrés de 350 diputats, elegits per representació proporcional, i un Senat de 207 senadors, elegits per escrutini majoritari. Si t'interessa com es converteixen els vots en escons amb un sistema proporcional, ho expliquem a com funciona la llei d'Hondt. Tot plegat ho pots llegir al text de la llei publicat per la Universitat de Granada.

La resta d'articles regulaven com es farien les lleis i com es canviaria la Constitució. Qualsevol reforma constitucional havia de passar per referèndum abans que el Rei la sancionés (article 3). A les lleis ordinàries, el Senat deliberava sobre el text del Congrés i, si no hi havia acord, la discrepància anava a una comissió mixta; si el bloqueig continuava, el Govern podia demanar que el Congrés decidís en definitiva per majoria absoluta (article 4). L'article 5 donava al Rei una eina menys habitual: podia sotmetre directament al poble una opció política d'interès nacional, i el resultat obligava tots els òrgans de l'Estat. Si la consulta afectava competències de les Corts i aquestes no actuaven d'acord amb el que s'havia votat, quedaven dissoltes i es convocaven noves eleccions.

Els resultats, comptats

Segons una taula de l'apèndix d'un estudi del CEPC, el cens era de 22.644.290 electors i van votar 17.599.622 persones. El sí va rebre 16.573.180 vots, el no, 450.102, i els vots en blanc van ser 523.457. Amb aquestes dades, la participació va ser d'un 77,7 % i el sí va superar el 94 % dels votants (càlcul nostre a partir de la taula).

Les xifres no són idèntiques a totes les fonts: un segon treball del CEPC parteix d'un cens de 22.926.114 electors i calcula un 94,2 % de sí sobre els vots emesos. Sigui quin sigui el total, el resultat és el mateix: un sí aclaparador.

On es va votar menys

La mitjana amaga diferències territorials. Aquest segon treball, consultable al web del CEPC, situa la participació al País Basc al voltant del 58 %, molt per sota de la mitjana estatal (77,7 %), amb Gipuzkoa a prop del 45 % i Bizkaia al 53 %. També recull que el PSOE va rebutjar la llei i va defensar l'abstenció entre els seus simpatitzants. No tenim, per tant, una xifra de «no» que serveixi per mesurar l'oposició: la crítica a la llei es va expressar sobretot amb l'abstenció.

Del referèndum a la llei

Un cop feta la consulta, la llei es va signar el 4 de gener de 1977 pel rei Joan Carles I i per Torcuato Fernández-Miranda, i el BOE la va publicar l'endemà, segons el Congrés. El que el sí va deixar fet va ser el camí: unes Corts elegides per sufragi universal amb capacitat per redactar una Constitució, que dos anys més tard es va sotmetre a un nou referèndum, el de 1978.

Si et ve de gust veure com funcionen avui les campanyes, pots llegir per què no es poden publicar enquestes els cinc dies abans del 29N.

Comparteix WhatsApp Telegram Bluesky X

Com s'ha utilitzat aquí →