Per què les fulles es tornen vermelles a la tardor (i per què unes tardors són més boniques que altres)

A principis de setembre el bosc encara és verd. Un mes més tard, unes fulles són grogues, altres ocres i algunes d'un vermell tan intens que sembla pintat. Però el vermell amaga una pregunta que la ciència no ha resolt del tot: per què gasta energia un arbre a fabricar un pigment nou en una fulla que està a punt de caure?

Primer s'esvaeix el verd

El verd de la fulla és el de la clorofil·la, el pigment que capta la llum del sol per fer la fotosíntesi. Quan els dies s'escurcen i les nits es refreden, l'arbre deixa de produir-ne i la que ja hi havia es va degradant. Abans de desprendre's de la fulla, l'arbre en recupera nutrients valuosos, com el nitrogen, i els guarda a les branques i a les arrels per a la primavera.

Quan el verd s'apaga apareixen els grocs i els taronges. No són colors nous: són els carotenoides (els mateixos pigments que donen color a la pastanaga), que la fulla tenia durant tot l'any, però que la clorofil·la amagava.

El vermell, en canvi, es fabrica de nou

Amb el vermell la història canvia. Els pigments que donen els vermells, els granats i els violetes són les antocianines, i no hi són a la fulla verda: se sintetitzen a la tardor, quan la fulla ja ha començat a envellir. Un equip de l'Harvard Forest, a Massachusetts, ho va comprovar el 2003 amb 89 espècies llenyoses: 62 (el 70%) en produïen durant l'envelliment de la fulla, i les fulles verdes madures no en tenien.

Per què el fabriquen?

El 2009, onze investigadors van publicar a Trends in Ecology & Evolution una revisió sobre l'evolució dels colors de tardor. Hi concloïen que el canvi de color no és només un efecte secundari de l'envelliment, que hi ha diverses hipòtesis i que el seu valor adaptatiu continua sense resoldre's. Dues d'aquestes hipòtesis són:

• Una mena de crema solar. Les antocianines protegirien la fulla de l'excés de llum quan fa fred, i així l'arbre en podria recuperar més nutrients abans que caigui. Amb tot, l'estudi de l'Harvard Forest només en va trobar un suport feble.
• Un senyal per als insectes. Els biòlegs W. D. Hamilton i Sam P. Brown van proposar el 2001 que el vermell seria un senyal honest: avisaria els insectes que colonitzen els arbres a la tardor, com els pugons (uns insectes que xuclen la saba), que l'arbre està ben defensat. N'hi ha indicis en pomers: segons un estudi del 2009, un pugó evita els pomers amb fulles vermelles, i els colors de tardor són comuns en els pomers silvestres però poc freqüents en les varietats cultivades.

Per què Europa té menys vermells que Amèrica del Nord

Els boscos de l'est d'Amèrica del Nord són famosos pels vermells, i els europeus tiren més al groc i a l'ocre. Segons les xifres que recull la revista EARTH, Europa té 24 espècies d'arbres de fulla vermella, davant de com a mínim 89 a l'est d'Amèrica del Nord i 152 a l'est d'Àsia.

Els biòlegs Simcha Lev-Yadun i Jarmo Holopainen n'han proposat una explicació, publicada a New Phytologist. Parteix de la idea que el vermell seria una defensa contra insectes herbívors. Les glaciacions van empènyer plantes i animals cap al sud; a Amèrica del Nord i a l'est d'Àsia, les serralades corren de nord a sud i podien fer el camí sense obstacles, però a Europa els Alps, d'est a oest, ho haurien impedit, i molts arbres vermells i els seus insectes s'haurien extingit. Sense insectes, els arbres europeus no haurien necessitat aquesta defensa. És una hipòtesi sense confirmar: els mateixos autors reconeixen que els falten proves.

Per què unes tardors són més boniques que altres

Segons l'Harvard Forest, els vermells necessiten llum solar per produir-se, de manera que els dies assolellats els potencien, i el fred, sobretot combinat amb sol, intensifica el color. L'extensió de la Universitat de Purdue ho resumeix amb una fórmula: dies de sol i nits fresques a final d'estiu i a començament de tardor.

La humitat compta tant com el sol. Unes bones pluges a l'estiu mantenen els arbres sans; en canvi, una sequera estival els estressa, i poden perdre les fulles abans d'hora o canviar de color massa aviat, de manera que el pic en surt reduït. També hi compten l'espècie (el liquidàmbar i l'auró solen donar colors intensos; els oms, en canvi, sovint passen al marró sense gaire color) i el lloc: els arbres al sol tenen colors més vius que els de l'ombra.

I als nostres boscos?

El CREAF, el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, situa el màxim de color de les fagedes catalanes cap a mitjans de novembre. Avisa que les temperatures suaus de setembre i octubre retarden la caiguda de les fulles i fan que els colors triguin més a aparèixer, i que això ja és una tendència i no un fet puntual.

Un dels llocs on es veu millor és la Fageda d'en Jordà, a la Garrotxa, entre Olot i Santa Pau. És una de les reserves naturals del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i creix a uns 550 metres d'altitud, sobre una colada de lava del volcà del Croscat, en un bosc que es manté fresc fins i tot els mesos més calorosos. El poeta Joan Maragall li va dedicar un poema. El Sender Joan Maragall és un circuit d'1,29 quilòmetres que surt de l'aparcament de Can Serra, a la carretera d'Olot a Santa Pau, i la seva fitxa recomana la tardor com a millor època, perquè les fulles groges i vermelloses donen al bosc una gran varietat de colors. Turisme Garrotxa hi proposa, a més, passejades en carro de cavalls i visites guiades.

Qui vulgui ajudar a seguir els canvis de la natura pot enviar observacions al projecte RitmeNatura del CREAF, a través de la plataforma iNaturalist.