Per què ens agrada Dexter i per què ens fascinen els assassins en sèrie

Per què ens agrada Dexter? La pregunta arriba amb la segona temporada de Dexter: Resurrecció a SkyShowtime. Segons La Vanguardia, a Nova York s'enfronta a dos assassins: el Destripador de Nova York, que ja no actua però es burla de les víctimes, i l'Assassí dels Cinc Districtes, que truca a la policia per anunciar els crims. Si tens ganes de veure com se'n sortirà, no ets cap cas estrany, i la ciència té uns quants motius per explicar-ho. Més novetats, a les estrenes del 30 d'octubre.

L'assassí que té un codi

El Dexter de la sèrie original és analista de taques de sang de la policia de Miami de dia i assassí de nit. El seu pare adoptiu, Harry, li va ensenyar un codi: només pot matar els qui ho mereixen, gent que ha matat i s'ha escapat de la justícia. I tu ho veus tot des del seu cap. Sents què pensa i què dissimula, i costa no entendre algú que et parla a cau d'orella temporada rere temporada.

La psicologia dels mitjans ho explica amb dues peces. El 2015, Sophie Janicke i Arthur Raney van estudiar com gaudeixen de la sèrie 24 cent un espectadors, i en el seu estudi assenyalen dos factors que poden explicar el plaer davant dels antiherois: la identificació amb el protagonista i la desvinculació moral, aquell mecanisme que et fa treure importància a un acte lleig quan el comet «el teu» personatge. A Dexter, la segona peça la posa el guió: si les víctimes són assassins, gairebé et sembla que el món hi guanya. Al personatge li han tret justament el que faria insuportable qualsevol assassí real, les víctimes innocents.

De Jack l'Esbudellador a l'FBI

Voler llegir un assassí a partir del que deixa a l'escena del crim és molt anterior a les sèries. Segons l'Associació Americana de Psicologia, els metges Thomas Bond i George Phillips ja van fer prediccions sobre la personalitat de Jack l'Esbudellador a partir de les pistes de l'escena, a la dècada de 1880. El 1956, el psiquiatre James Brussel va descriure el «mad bomber» de Nova York, George Metesky, a partir de fotografies i notes.

El gran salt arriba amb l'FBI, que el 1972 va crear la Unitat de Ciències del Comportament (Behavioral Science Unit). Entre el 1976 i el 1979, agents com John Douglas i Robert Ressler van entrevistar trenta-sis assassins en sèrie per detectar-ne patrons, i d'aquelles converses va sortir la distinció entre assassins «organitzats» i «desorganitzats». L'APA hi afegeix una advertència: aquella recerca primerenca era rudimentària, es basava més en l'experiència dels agents que en estudis revisats per altres científics, i alguns psicòlegs n'han qüestionat el mètode.

Qui va inventar l'expressió «serial killer»?

Sovint s'atribueix a Robert Ressler, però l'FBI reconeix que n'ignora l'origen exacte: sembla que va entrar en l'ús policial als anys setanta i entre la gent corrent als vuitanta i als noranta. La primera aparició documentada és anterior, i alemanya. El 1930, segons els Guinness World Records, el detectiu Ernst Gennat va escriure Serienmörder en un article sobre Peter Kürten, el «vampir de Düsseldorf».

La màscara de la cordura

La psicologia es va interessar per la ment d'aquests homes abans que l'FBI. El 1941, Hervey Cleckley va publicar The Mask of Sanity, el llibre que, segons l'enciclopèdia d'EBSCO, descriu el psicòpata amb trets com l'encant superficial, la mentida patològica i la manca d'empatia. Més endavant, Robert Hare va crear la Psychopathy Checklist–Revised, l'instrument estandarditzat més usat per avaluar la psicopatia. Dexter és, en versió televisiva, aquest retrat: un home que treballa el somriure cada matí.

Curiositat morbosa: per què no pots apartar la mirada

La curiositat morbosa és l'impuls de fixar-se en el que és horrible, com la mort o el terror. Marissa Harrison i Erika Frederick, de Penn State Harrisburg, van estudiar estudiants universitaris i van trobar que l'interès pels assassins en sèrie va lligat a la curiositat morbosa, a la curiositat sexual i a la recerca de sensacions, amb diferències notables entre homes i dones. Els autors proposen una lectura evolutiva, la de la «vigilància protectora»: si vols aprendre a reconèixer el perill, t'ha d'interessar mirar-lo de prop, i com més còmodament, millor.

Una altra troballa trenca un tòpic. Amanda Vicary i Chris Fraley van comprovar el 2010, amb ressenyes, tries de llibres i tres experiments, que les dones se senten més atretes pel true crime que els homes, que prefereixen altres gèneres violents. Plegats, els dos treballs apunten a una curiositat molt estesa que aquestes ficcions permeten satisfer sense risc.

Quan l'espectacle té nom i cognoms

Aquesta curiositat es ven molt bé. El desembre del 2022, Netflix va anunciar que Dahmer – Monster: The Jeffrey Dahmer Story havia superat els mil milions d'hores vistes en seixanta dies, un llindar que només Stranger Things i Squid Game havien assolit en aquest termini. Són dades de la mateixa plataforma. La sèrie va ser també de les més discutides de l'any: segons la BBC, diversos familiars de les víctimes van expressar públicament el seu disgust perquè s'havia fet sense el consentiment de cap família, i una part de la crítica la va considerar indecent.

Aquí hi ha la diferència amb Dexter. Les víctimes del protagonista no han existit mai, i a més són assassins, de manera que no hi ha dol possible. Les de Dahmer tenien nom, família i amics que encara les enyoren. La curiositat pel perill té una explicació i no cal amagar-la. Triar de quines històries et fas espectador, sobretot quan darrere hi ha persones que van existir, ja és cosa teva.

Per llegir-ne més

Mindhunter, de John Douglas i Mark Olshaker, i Asesinos en serie, de Robert Ressler i Tom Shachtman, expliquen des de dins la feina de l'FBI amb assassins en sèrie. The Mask of Sanity, de Hervey Cleckley, i Sin conciencia, de Robert Hare, són els llibres de referència sobre la psicopatia. Tret del de Cleckley, els tens en castellà.