D'on surten el tió i el caganer: què és tradició documentada i què és llegenda

Cada desembre, a moltes cases de Catalunya, un tronc amb cara i barretina rep mandarines, rosegons de pa i una manta perquè no passi fred. Pels mateixos dies, al pessebre, un pastor s'ajup en un racó amb els pantalons abaixats. El tió i el caganer fan riure per la mateixa raó, i tots dos solen anar acompanyats d'una explicació igual de solemne: que això ve de molt lluny. Val la pena aturar-s'hi, perquè entre allò que es pot documentar i allò que es repeteix de memòria hi ha més distància de la que sembla.

Un tronc que primer va cremar

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix el tió com un «tronc gros, sovint ple de grops» que per Nadal es fa «cagar» a cops. No n'explica l'origen, però recorda un costum anterior, estès pel Principat i per Mallorca: guardar un tió per encendre'l la nit de Nadal. El Tradicionari, de la mateixa casa, hi afegeix la imatge d'un tronc que cremava a la llar, al foc a terra, i que donava llum i calor. És el punt més ferm de tota la història: abans de ser un personatge, el tió era llenya.

Aquest costum té parents dins i fora de Catalunya. A la Vall d'Aran, la soca de Les és una festa comunitària que evoca l'antiga tradició familiar de cremar una soca des de la vigília de Nadal fins a cap d'any. I denadal.cat, que s'apoia en el llibre de Josep Fornés i Garcia El Tió de Nadal: origens i tradició, recorda que Jean Frédéric Bernard, en una obra sobre cerimònies religioses, ja parlava d'un tronc que es cremava fins a la nit de Reis i que, segons la creença, protegia la casa del foc i de la tempesta. D'aquí la web dedueix que a la França del segle XVIII la pràctica era corrent. VilaWeb hi suma dos costums emparentats: el Yule log anglès i el Christklotz alemany.

Pagà, potser; documentat, no

Sovint s'explica que el tió ve d'un ritual pagà del solstici d'hivern. És una idea atractiva, però tal com es repeteix no va acompanyada de cap document. El Tradicionari apunta a antics rituals de culte al foc, practicats a la llar durant les llargues vetllades d'hivern, sense lligar el tió al solstici. El folklorista Amadeu Carbó, a Celebrem el Nadal, el descriu com el «cor vegetal de l'abundància»: un ritual rural vinculat a la protecció dels cultius, amb unes cendres que es guardaven contra els llamps i les plagues. L'Ajuntament de Barcelona hi veu un símbol d'abundància i de renovació de la natura després de l'hivern. Són lectures versemblants, però cap no porta data.

Del foc a la manta

La data que sí que tenim és més tardana. Segons denadal.cat, que cita Joan Soler Amigó i la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, entre els segles XVII i XIX el tió es va fer popular en pobles i viles: les famílies el feien «cagar» i després el cremaven a la llar per escalfar-se. El personatge, doncs, neix d'un gest quotidià que els infants van convertir en joc.

Avui cada casa en decideix l'arribada: pel primer diumenge d'Advent, per Santa Llúcia (13 de desembre) o durant el pont de la Puríssima. Se'l col·loca sota el pessebre o en un racó, se l'alimenta amb mandarines, palla, garrofes o galetes i se'l tapa amb una manta. La nit de Nadal, o el mateix dia, els nens el colpegen amb bastons mentre canten, i quan s'aixeca la manta apareixen neules, torrons i regals.

Molt del que veus és més recent del que sembla. Segons Carbó, la tradició es va esvair amb la industrialització i es va recuperar a principis dels anys setanta del segle XX, en un procés d'infantilització urbana. I la cara i la barretina, que ara semblen inseparables del tió, són una addició de Ferran Margarit, del 1975. Quan les llars van deixar de tenir foc a terra, també va desaparèixer l'últim pas del ritual, el de cremar el tronc, i el tió es va quedar només amb la part divertida.

El caganer, un pastor més

Amb el caganer passa una cosa semblant: la figura és antiga, però la data d'entrada al pessebre és matèria d'opinió. L'associació Amics del Caganer, que cita betevé, el situa a les rajoles dels oficis del segle XVI i als romanços del segle XIX, i afirma que no va arribar als pessebres fins a finals del XVII o principis del XVIII, en plena sensibilitat barroca. L'article no cita cap document concret; són les dates que dona l'entitat. VilaWeb és igual de prudent: diu que probablement s'hi va afegir en aquella època i que el motiu no es coneix bé.

Quant al sentit, la hipòtesi més repetida és la de Joan Amades: el que deixava el caganer fertilitzava la terra del pessebre i assegurava una bona collita i sort per a l'any següent, de manera que ometre'l portava mala sort. VilaWeb la presenta com una proposta, no com una explicació confirmada. Estudis més recents, com el de l'alemanya Linda Wormsbecher (El caganer. Anatomia folklòrica d'una figura del pessebre català, 2015), posen més l'accent en el costat burleta i carnavalesc. Altres països en tenien de semblants, com Portugal, Itàlia o França fins a mitjan segle XX, però només Catalunya el va lligar al pessebre.

Una bona broma no necessita un mil·lenni

Si algú et diu que el tió ve del neolític, pots demanar-li el document. El que sí que es pot afirmar és més modest i, de fet, més interessant: un tronc que va escalfar cases durant segles es va convertir, en algun moment que no sabem fixar, en un joc d'infants; un pastor irreverent va trobar lloc al pessebre fa uns tres segles; i bona part de l'aspecte actual de tots dos és molt més recent del que sembla. Potser per això han resistit: no demanen cap fe, només una mica de complicitat i algú disposat a aixecar la manta.