Per què no ens agrada la política? El desencant que va més enllà de les urnes

Potser a tu també et passa. Engegues la ràdio mentre esmorzes o poses les notícies a la televisió i, al cap de pocs minuts, ja has sentit parlar d'un nou escàndol, d'una acusació entre partits, d'una promesa que sembla repetida o d'una baralla que ocupa més espai que el problema que suposadament s'havia de resoldre. Canvies de canal, però el guió és gairebé el mateix.

Mentrestant, la vida continua: el lloguer puja, fer una visita mèdica pot ser una cursa d'obstacles, omplir la cistella de la compra costa més i moltes persones no saben si podran millorar la seva situació laboral o familiar. La distància entre aquestes preocupacions i el debat polític televisat acaba fent-nos preguntar si els qui parlen en nom nostre viuen en el mateix món que nosaltres.

Per això, quan ens preguntem per què no ens agrada la política, convé distingir dues coses: la política com a eina per organitzar la vida col·lectiva i la manera com sovint s'exerceix, s'explica i es converteix en espectacle.

No és la democràcia, és la manera de fer política

El desencant no implica necessàriament que hàgim deixat de creure en la democràcia. En una enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) publicada el maig de 2025, el 79,2 % de les persones enquestades preferia la democràcia a qualsevol altra forma de govern. Però només el 20,6 % es declarava molt o bastant satisfet amb el seu funcionament.

La diferència és significativa: podem defensar el sistema democràtic i, alhora, estar cansats dels partits, dels seus conflictes permanents i de la sensació que les prioritats ciutadanes queden en segon terme. El problema no és que la política sigui important; és que massa sovint sembla més centrada a guanyar la pròxima discussió que a resoldre els problemes que tenim al davant.

Votar encara importa, però ens convenç menys

Quan arriben les eleccions, votar continua sent una eina decisiva. Les majories que surten de les urnes determinen governs, pressupostos i decisions que afecten la vida quotidiana. Però el fet d'anar a votar no vol dir que ens sentim representats, ni que ens agradi l'oferta disponible.

A les eleccions generals espanyoles del juliol de 2023, la participació va ser del 70,40 %, segons les dades del Ministeri de l'Interior amb el 99,99 % escrutat, que va recollir El País. La xifra, per si sola, no permet concloure que la ciutadania estigui satisfeta o insatisfeta: participar depèn de molts factors. Sí que ens recorda, però, que la participació electoral i la confiança política són qüestions diferents. Podem votar per convicció, per evitar que guanyi una altra opció o perquè considerem que no votar seria pitjor.

La corrupció alimenta la desconfiança

La confiança és difícil de mantenir quan els casos de corrupció es repeteixen o quan la resposta política sembla insuficient. En el mateix estudi del CIS de maig de 2025, el 85,1 % considerava insuficients els mecanismes existents per lluitar contra la corrupció.

No cal que cada ciutadà conegui els detalls de tots els casos per entendre l'efecte acumulatiu: cada escàndol reforça la idea que hi ha unes regles per a la gent corrent i unes altres per a qui té poder. I quan les explicacions es converteixen en retrets als adversaris, costa més percebre que algú assumeix responsabilitats.

La corrupció no és l'única causa del desencant, però erosiona una cosa essencial: la creença que les institucions actuen en interès general i que les normes s'apliquen a tothom.

Tertulians: molta xerrameca i poca connexió amb la realitat

Una part del cansament també neix de la manera com la política arriba als mitjans. Les tertúlies poden ajudar a entendre un debat complex, però massa sovint funcionen com un combat de torns: interrupcions, consignes, prediccions rotundes i arguments que ja sabem abans que comenci el programa.

Opinar de tot no és saber de tot; parlar durant hores no és necessàriament explicar res, i cridar més que l'altre no converteix ningú en més lúcid. De vegades, el comentari polític sembla adreçat sobretot a la pròpia trinxera: reforça els convençuts, caricaturitza els contraris i deixa poc espai per reconèixer dubtes, matisos o errors.

Això no vol dir que les tertúlies siguin la causa demostrada del desencant. Les dades disponibles no permeten establir aquesta relació directa. Però el CIS ha publicat resultats que mostren que l'interès per la informació sobre l'activitat parlamentària és desigual: en una enquesta del 1999, un 40 % deia tenir-hi molt o bastant interès, mentre que un 60 % manifestava poc o gens d'interès. És una dada sobre interès informatiu, no una prova que els tertulians n'expliquin les causes.

La pregunta és senzilla: quan acabem d'escoltar una discussió política, entenem millor què passa i què es proposa fer, o només sabem qui ha atacat qui?

Els joves no són apàtics

Sovint es diu que els joves passen de la política. És una explicació massa fàcil. No sentir-se representat pels partits no és el mateix que desentendre's del món. La participació pot adoptar formes diverses: mobilitzacions, campanyes, associacionisme, activisme digital o iniciatives locals.

Un informe de l'OCDE que recull dades de 2018 assenyala que el 26 % dels joves espanyols d'entre 15 i 29 anys havia participat en una manifestació durant els dotze mesos anteriors. És una dada històrica, no una fotografia de la joventut actual, però serveix per recordar que el compromís no es limita a votar ni a militar en un partit.

Si volem que les noves generacions confiïn en les institucions, cal escoltar què reclamen i demostrar que les seves preocupacions —habitatge, feina, educació, clima o possibilitats d'emancipació— poden traduir-se en decisions concretes.

Catalunya: del procés a la vida quotidiana

A Catalunya, el debat polític ha estat marcat durant anys pel procés independentista, les relacions amb l'Estat i la discussió sobre el futur nacional. Són qüestions legítimes i importants, però no poden ocupar tot l'espai. La vida quotidiana no s'atura mentre els partits discuteixen sobre identitat, pactes o estratègies electorals.

La ciutadania pot tenir opinions molt diferents sobre la independència i, alhora, compartir preocupacions sobre l'accés a l'habitatge, les llistes d'espera sanitàries, el transport públic, l'educació o el cost de la vida. Quan el debat institucional no connecta amb aquests problemes, creix la sensació que la política parla d'ella mateixa.

Immigració: menys consignes, més solucions

La immigració és un altre tema que sovint es tracta a cop de titular i consigna. Hi ha problemes reals que cal abordar —com la gestió dels serveis públics, les condicions laborals, l'accés a l'habitatge o els processos d'acollida—, però no es resolen convertint les persones en eslògans ni alimentant la por.

Una política útil hauria de partir de dades, explicar les limitacions i les competències de cada administració i proposar mesures avaluables. Quan només sentim acusacions i missatges simplificadors, és difícil distingir entre una proposta viable i una estratègia per aconseguir vots.

La confiança s'ha de guanyar

No ens agrada la política quan la percebem com un espectacle allunyat de les nostres necessitats, quan la corrupció no sembla tenir conseqüències proporcionades o quan el debat públic premia més el conflicte que les solucions. Però renunciar a la política no elimina els problemes: deixa més marge perquè altres decideixin per nosaltres.

La responsabilitat no és només dels ciutadans. Els partits han de retre comptes, explicar què poden fer i què no, acceptar errors i parlar de resultats. Els mitjans poden ajudar a contextualitzar les notícies i demanar concreció, en lloc de convertir cada discrepància en un combat. I nosaltres també podem exigir menys eslògans i més explicacions.

Potser no es tracta de tornar-nos a entusiasmar amb cada discurs. Es tracta de recuperar una expectativa molt més modesta: que la política serveixi per millorar la vida compartida.

I tu, quan acabes d'escoltar una altra tertúlia interminable, tens la sensació d'haver entès millor els problemes i les solucions, o acabes apagant la ràdio perquè ja no pots més?