La noia que potser mai no va existir: el misteri de la perla de Vermeer

Primer hi ha el fons: fosc, gairebé sense lloc ni temps. Després, una espatlla que es gira, un mocador blau i groc, uns llavis que semblen a punt de dir alguna cosa. I, al mig de tot, una mirada que ens troba abans que nosaltres hàgim acabat de mirar-la.

La noia no és ben bé una noia que puguem conèixer. No sabem qui era. Potser no va existir mai com a persona identificable. Johannes Vermeer la va pintar cap al 1665, però el Mauritshuis explica que no és un retrat, sinó una tronie: una figura imaginada, construïda per representar un tipus o un caràcter. Potser algú va seure davant del pintor, però el quadre no pretenia retratar-la.

Això canvia la manera de mirar-lo. No estem davant d'una dona que ens ha deixat una pista sobre la seva vida. Estem davant d'un instant inventat amb tanta precisió que sembla un record.

Una joia feta de llum

La famosa perla, d'entrada, ja ens enganya una mica. És massa gran per ser real i no s'hi veu cap ganxo, ni tan sols un d'argent, que la subjecti a l'orella. Segons el museu, probablement és una imitació: potser una gota de vidre envernissada perquè brillés mat, o potser Vermeer se la va inventar. El que sí que sabem és com la va pintar: amb molt poca pintura. Segons el Mauritshuis, la perla és poc més que dues pinzellades: un reflex intens a dalt a l'esquerra i, a sota, el del coll blanc de la roba.

El pintor no dibuixa cada detall de la joia. Ens dona un punt de llum i deixa que l'ull faci la resta. És un gest petit que produeix una il·lusió enorme: veiem una perla perquè la pintura ens convida a veure-la. Allò que sembla un objecte sòlid és, en realitat, una decisió calculada sobre el llenç.

Vermeer treballa així amb tota la figura. Hi ha una espurna a l'ull, una mica d'humitat als llavis, capes de blau transparent al mocador. Els llavis brillen, però no expliquen què pensa. La llum hi és pertot, i tanmateix no sabem d'on ve exactament.

El mocador d'una altra part del món

El turbant, fet amb dues teles, una de blava i una de groga, també fa que la noia sembli venir d'un lloc llunyà. La noia no ens diu «així era jo», sinó «imagina qui podria ser».

El blau intens tenia un cost menys poètic. Vermeer feia servir ultramar, un pigment que, segons el Mauritshuis, s'obtenia d'una pedra preciosa de l'Afganistan. La presentació Who's that Girl? (2023) mostra els deu pigments que va fer servir Vermeer i d'on venien, amb microscòpia 3D d'alta resolució i recerca informàtica de la TU Delft, i una visualització digital de com devia ser el quadre el 1665.

Aleshores apareix una altra sorpresa. El fons que avui ens sembla negre no ho va ser sempre: segons la recerca del 2020 que resumeix el museu, la noia probablement es retallava sobre una cortina verd fosc. El quadre que mirem és una obra del segle XVII, però també és el rastre de segles de llum, neteges i envelliment.

Un quadre trobat gairebé per casualitat

Durant molt de temps, la noia va viure lluny de la fama que té avui. El quadre va aparèixer en una subhasta a la Haia el 1881, descuidat i brut. Segons el Mauritshuis, el col·leccionista Des Tombe el va comprar per dos florins, més trenta cèntims de recàrrec. El 1885, el futur director del museu, Abraham Bredius, el va veure a casa seva i el va elogiar. Quan Des Tombe va morir, el desembre del 1902, un testament secret deixava dotze quadres al Mauritshuis, entre ells aquest (el museu data el llegat el 1903).

La història de la compra també conserva incerteses. Segons una versió, De Stuers va reconèixer que era un Vermeer malgrat l'estat d'abandonament; segons l'altra, estava massa brut per valorar-lo fins que la neteja va deixar veure la signatura. Fins i tot en la biografia d'una obra tan famosa hi ha zones que continuen mig a les fosques.

Potser per això ens atrau tant. No hi ha una trama que resolgui el misteri. Hi ha una figura que gira el cap, però no sabem què l'ha fet girar. Hi ha una joia, però potser no és una joia. Hi ha una cara, però no un nom.

La mirada que queda oberta

Vermeer va pintar poques obres: se'n coneixen només trenta-sis. En aquesta, no ens ofereix una història tancada. Ens deixa a l'instant anterior a les paraules, quan la boca s'obre una mica i la mirada encara no ha decidit si ens reconeix.

Quan sortim del quadre, la noia continua mirant-nos. Però allò que ens enduem no és el secret de qui era. És una altra cosa: la descoberta que, amb poc més de dues pinzellades de pintura clara, un mocador blau i un rostre sense biografia, es pot fabricar una presència que dura segles.

La perla, segons el museu, probablement no és real. La noia no és necessàriament ningú. I, tanmateix, totes dues ens semblen impossibles d'oblidar.