Per què tenim la sensació que el temps passa més ràpid a mesura que ens fem grans?

Qui no ha sentit mai que els estius de la infantesa eren pràcticament interminables, mentre que ara els anys s'escapen gairebé sense adonar-nos-en? Aquesta sensació que el temps accelera el seu ritme a mesura que complim edat és un fenomen pràcticament universal. Creuem la barrera dels trenta o els quaranta anys i, de sobte, els mesos semblen esfumar-se entre les mans. Durant dècades, la psicologia, la neurobiologia i fins i tot la física aplicada a la cognició han intentat entendre si es tracta d'una mera il·lusió de la memòria o si, per contra, respon a canvis reals en la manera com la nostra ment processa la realitat.

La resposta que ofereix la ciència és una combinació fascinant de tres factors: la matemàtica de la nostra trajectòria vital, el ritme al qual els nostres impulsos neurals construeixen les imatges del món i la manera com el cervell selecciona i emmagatzema els records.

La teoria de la proporció: la vida mesurada en percentatges

Una de les explicacions matemàtiques més clàssiques i intuïtives és la coneguda com a llei de la proporció, que s'atribueix al filòsof francès Paul Janet, del segle XIX. Aquesta teoria postula que la nostra ment mesura la durada d'un període concret en relació amb el total del temps que ja hem viscut.

Per a un infant de 5 anys, un sol any representa exactament un 20% de tota la seva existència. Per tant, dotze mesos constitueixen una fracció monumental del seu bagatge vital. En canvi, per a una persona de 50 anys, aquest mateix any natural no és més que un modest 2% de la seva trajectòria. Des d'aquesta perspectiva, com més llarg és el nostre trajecte vital, més petita ens sembla qualsevol unitat de temps quan la comparem amb la totalitat del nostre passat.

Menys «imatges per segon»: el fre neurobiològic

Més enllà de l'explicació purament matemàtica, hi ha una hipòtesi biològica que afecta la nostra percepció en temps real. És la de l'enginyer Adrian Bejan, de la Universitat Duke (Estats Units), que va publicar el 2019 a la revista European Review. Segons Bejan, el temps que percebem no és el del rellotge, sinó una seqüència d'imatges mentals que es formen a partir del que ens arriba pels sentits, i el ritme al qual el cervell les va formant s'alenteix a mesura que ens fem grans.

Quan som joves, el cervell capta un volum enorme de detalls i d'imatges noves en poc temps, i la percepció interna del temps s'amplifica: ens sembla que han passat moltes coses en un interval molt curt. Amb el pas dels anys, tanmateix, la xarxa de neurones es torna més complexa i els camins per on viatgen els senyals elèctrics es fan més llargs i oposen més resistència. Bejan relaciona això, entre altres factors, amb el fet que els infants fan moviments oculars més freqüents que els adults. En formar-se menys imatges mentals per cada tic del rellotge, el temps real que ha passat sembla condensar-se quan el mirem enrere, i ens dona la impressió que tot ha passat en un tancar i obrir d'ulls.

Cal tenir present que es tracta d'una hipòtesi: explica bé el que sentim, però no és una xifra mesurada directament al cervell.

La trampa de la rutina i l'absència de novetat

Un tercer factor rau en la memòria episòdica i en la manera com el cervell gestiona l'energia. El cervell és un òrgan dissenyat per ser extremadament eficient. Quan ens trobem en entorns coneguts i vivim experiències repetitives —com anar cada dia a la mateixa feina, seguir la mateixa ruta de transport o fer les mateixes tasques domèstiques—, deixa de prestar atenció conscient als detalls i activa una mena de «pilot automàtic».

Quan repassem mentalment un període marcat per la monotonia, la memòria hi troba molt pocs punts de referència. En no haver de registrar fets singulars, la ment comprimeix aquells mesos en una imatge única i breu. Per contra, la infantesa i la joventut estan farcides de primeres vegades: el primer dia d'escola, aprenentatges constants, viatges inèdits i canvis corporals o socials. Tota aquesta densitat d'experiències noves genera una quantitat ingent de fites en el nostre registre intern, i per això aquells anys ens semblen incomparablement més llargs i intensos. I l'enyorança d'aquells anys té nom: la nostàlgia.

Com podem «frenar» el rellotge mental?

No podem aturar el pas del temps ni revertir l'envelliment de les nostres neurones, però, si la novetat és el que ancora els records, sembla raonable pensar que podem canviar la manera com vivim el temps adoptant alguns hàbits conscients:

• Trencar la rutina diària: introduir canvis voluntaris en el dia a dia —des de modificar el camí de tornada a casa fins a canviar l'ordre de les tasques habituals— obliga el cervell a sortir del pilot automàtic i a registrar dades noves.
• Fomentar l'aprenentatge continu: iniciar-se en un instrument nou, aprendre una llengua o practicar un passatemps complex posa a prova la neuroplasticitat, és a dir, la capacitat del cervell d'adaptar-se a noves circumstàncies. L'esforç que requereix adaptar-se a un coneixement desconegut ajuda a crear més records.
• Cultivar l'atenció plena (mindfulness): prestar atenció als detalls sensorials del present (les olors, els sons, les textures de l'entorn) fa més difícil que els dies passin sense deixar cap empremta a la memòria.